José Ignacio Linazasoro (Sant Sebastià, 1947) és un dels arquitectes espanyols en actiu amb una trajectòria més prolífica, coherent i reconeguda, tant a nivell nacional com internacional. Amb projectes de totes les tipologies, però amb una especial atenció sobre la regeneració i recuperació d’espais i edificis urbans, des de 2011 treballa amb Ricardo Sánchez en l’estudi Linazasoro&Sanchez Arquitectura, establert a Madrid. En aquesta entrevista reflexiona sobre el paper de l’arquitectura en la creació urbana i sobre la rehabilitació, o “la construcció sobre el que ja està construït”, com prefereix anomenar-la.
La recuperació de la construcció s’està realitzant sobre la base d’un paper molt més rellevant de la rehabilitació, s’està produint realment aquest canvi de paradigma?
No n’estic segur, però penso que seria lògic tenint en compte el que s’havia construït abans de la crisi i el deteriorament de molts edificis dels anys 50 als 70.
Alguns dels seus projectes més importants afecten de ple a l’espai urbà i, en molts casos, públic. Què grans criteris marquen les seves intervencions en aquest àmbit?
El criteri més important és construir espais intemporals i adaptables a diferents funcions compatibles amb la seva situació i dimensió. La plaça d’Azkoitia, per exemple, és un espai on es realitzen diferents esdeveniments, com la “foguera de Sant Joan”, mentre que la de Reims, davant de la Catedral, s’ha convertit en un espai freqüentat per turistes i habitants de la ciutat i on també es realitzen esdeveniments. La plaça dels Amants de Terol és un espai molt més reduït que serveix d’avantsala al Mausoleu dels Amants i que és un recés enfront de la més bulliciosa i veïna plaça del Torico. Penso, per tot això, que aquests espais han de tenir un caràcter intemporal, com les millors places i espais públics de tots els temps i el seu disseny no ha de deixar-se influir per les cada vegada més efímeres modes arquitectòniques.
Com valora l’evolució de les nostres ciutats? Creu que se segueix un camí correcte en el creixement i ordenació de les nostres grans urbs?
Crec que l’urbanisme que s’ha generat a Espanya en els últims temps és de molt baixa qualitat en general. El projecte urbà, considerat com a projecte arquitectònic a gran escala, ha desaparegut gairebé del tot i en el seu lloc s’han generat barris travessats per autopistes com els recentment construïts a Madrid, mancats d’espais públics i d’escala. D’altra banda, s’han produït aberracions que han afectat notablement al paisatge i al territori, particularment a la conca mediterrània, però també en altres llocs.
Amb el volum de projectes que ha creat al llarg de la seva trajectòria professional, de tipologies molt diverses, però amb un sòlid component urbà / públic, creu que es reconeix el paper social del treball de l’arquitecte?
Penso que la consideració social de l’arquitecte és cada vegada menor i que molta gent creu que es tracta d’una figura innecessària. A això han contribuït no poc els propis arquitectes, alguns per participar de ple en la voràgine especulativa dels anys del “boom” constructiu oferint un producte de molt poca qualitat, i d’altres per oblidar-se de la veritable i sempre necessària tasca de l’arquitecte que no s’ha de confondre amb un dissenyador gràfic ni amb un gestor d’esdeveniments sense contingut. D’altra banda, hi ha una creixent demagògia pel que fa a la participació ciutadana en les decisions arquitectòniques. La participació és desitjable, però ha d’estar reglada i no interferir en allò pròpiament disciplinar que és el que correspon a l’arquitecte. La opinions sempre són respectables però, com deia un cop Siza, no totes tenen el mateix valor.
No obstant això, he de reconèixer que alguns dels meus edificis i espais públics, un cop construïts, han tingut una bona acollida pel públic, com la Biblioteca Central de la UNED, l’Escola Pia de Lavapiés i la plaça de Reims i em sento molt satisfet per això, ja que considero que l’arquitectura ha d’estar al servei dels ciutadans i contribuir a la construcció de la ciutat. En el cas de l’Escola Pia o de la Plaça de Reims el resultat ha estat àmpliament satisfactori també en aquest últim sentit.
¿Aquesta imatge ha quedat molt danyada pels grans macroprojectes estrella que es van construir fins fa uns anys en algunes de les nostres ciutats?
Crec que l’arquitectura dels “archistars” no sempre respon al que es pretén i considero que bona part de la responsabilitat la tenen molts polítics, dilapidadors i poc cultes que han fet aquest tipus d’encàrrecs. Crec que s’ha produït una important confusió entre el veritable sentit de l’arquitectura, al servei de la societat, i aquest tipus de “projectes d’autor” que, en realitat, no ho són massa, ja que molts d’ells estan realitzats per col·laboradors, que no resolen els veritables problemes.
Bona part dels seus projectes són el resultat de la participació en concursos, a més en bastants ocasions internacionals. Quins elements o bones pràctiques dels concursos que es convoquen en altres països hauríem d’incorporar als concursos que es convoquen a Espanya?
En realitat, l’univers dels concursos és molt heterogeni en tots els països. A França, per exemple, la majoria són per invitació després d’una selecció prèvia, la qual cosa té els seus avantatges, però també els seus inconvenients, ja que impedeix l’accés als que no hagin realitzat edificis del mateix tipus. Els concursos oberts no tenen aquest problema, però el nombre dels que es presenten sol ser molt gran, el que fa difícil jutjar-los. Jo crec que el més important d’un concurs és el jurat, ja que d’ell depèn el resultat final. A vegades, es busquen figures per als jurats que són de reconegut prestigi, però això també implica que ells jutgen conforme a les seves tendències personals, tractant de trobar els projectes més semblants als seus i no els de major qualitat. Però crec que és molt difícil ser jurat d’un concurs, el mateix que ser un bon professor de projectes i no deixar-se arrossegar per les seves tendències personals.
De quina forma afecta al treball d’un estudi l’esforç que suposa l’elaboració del projecte per a un concurs, especialment si no s’aconsegueix l’objectiu?
Afecta en la mesura que els concursos no siguin remunerats, però per la resta fer concursos és una bona experiència ja que implica un esforç de conceptualització. Molts dels grans projectes de la història van quedar a nivell de concurs i no per això deixen de tenir un gran valor.
Restauració / Rehabilitació versus nova construcció. ¿Es tracta de conceptes amb premisses molt antagòniques des del punt de vista del projecte?
Penso que es tracta d’una distinció molt acadèmica en el mal sentit, ja que considero que un projecte de rehabilitació no és essencialment diferent d’un de nova planta. El que sí és cert és que la rehabilitació o, millor, la construcció sobre el que ja està construït, que és com prefereixo anomenar-ho o, almenys, que és el que més s’aproxima a alguns dels projectes que he realitzat, requereix d’una sensibilitat més refinada per aconseguir una unitat entre allò preexistent i allò nou. No obstant això, això és una cosa amb què l’arquitectura sempre s’hi troba, ja que sempre hi ha un context, es digui edifici, ciutat o paisatge.
La rehabilitació arquitectònica obre noves línies de debat sobre el que cal o no conservar, com valora aquest debat?
Aquest és un problema molt important i té a veure amb el creixent relativisme dels criteris que valoren l’arquitectura i amb el pes d’altres disciplines lligades a aquest tipus de projectes, com l’arqueologia. Des d’aquesta última disciplina, es valora amb criteris suposadament científics que, de vegades, entren en contradicció amb criteris de qualitat arquitectònics i això produeix monstres. Afortunadament, a Espanya, encara no hem arribat a aquest extrem i ha molts graus de llibertat per a la intervenció en els edificis patrimonials. Però, això també té els seus riscos, ja que algunes d’aquestes intervencions són particularment desafortunades i més fruit del caprici o de la manca de sensibilitat, la qual cosa produeix un rebuig social que afecta el paper dels arquitectes i al creixent paper dels arqueòlegs, entre d’altres.
En quin punt es troba el projecte de reforma de la Puerta del Sol de Madrid?
El projecte es troba aturat en aquest moment, tot i tractar-se d’un tema fonamental per a la imatge de Madrid i d’un projecte molt senzill que milloraria notablement la qualitat d’aquest emblemàtic espai.
¿De quins projectes de restauració o rehabilitació se sent més satisfet i per què?
He realitzat alguns projectes importants dins d’aquesta categoria i tots ells han tingut una certa repercussió, com a la Reconstrucció de l’església de Santa Creu de Medina de Rioseco, el convent de Santa Teresa a Sant Sebastià o l’Escola Pia de Sant Ferran. De tots ells considero que el d’Escola Pia és el més important i on he pogut manifestar de manera més clara les meves inquietuds i el meu acostament a l’arquitectura, però també és cert que la petita església de Valdemaqueda és un dels meus projectes més intensos.
Com definiria l’ideari arquitectònic que impregna els projectes de Linazasoro & Sanchez Arquitectura?
És difícil sintetitzar en poques paraules aquesta resposta. Per això, he escrit alguns llibres, sent “La memoria del orden” el més recent i el més clar, però si caldria fer-ho diria que el nostre estudi està convençut que l’arquitectura és una disciplina que ha estat definida a través del temps i que no ha de reinventar-se cada dia o, com deia Mies Van der Rohe, tots els dilluns al matí, el que no vol dir que no hagi de adequar-se als temps canviants en què vivim però sense perdre la seva identitat.
En quins projectes es troba ara mateix treballant a l’estudi?
Actualment, estem treballant en la segona fase del Campus de Segòvia que esperem poder iniciar molt aviat, en el projecte de reconstrucció d’un castell i en diversos concursos a l’estranger, ja que a Espanya està tot molt parat.