Avui en dia estem acostumats a relacionar l’arquitectura a edificis de formes atractives que literalment es troben “fora de lloc”, no aconseguint integrar-se amb el context local i cultural de l’entorn. Tanmateix, sembla que en els últims anys les consciències s’estan despertant. De fet, el guardó més important de l’arquitectura, el Premi Pritzker, elegint enguany l’arquitecte Balkrishna Doshi, ha tornat a apostar per una arquitectura al servei de la societat i fortament arrelada en la tradició. Les declaracions del Jurat de 2018 van ser aquestes: “[…] Balkrishna Doshi sempre ha creat una arquitectura que és seriosa, mai cridanera o seguidora de tendències. Amb un profund sentit de responsabilitat i el desig de contribuir al seu país i la seva gent a través d’una arquitectura autèntica i d’alta qualitat. […]Les seves solucions tenen en compte la dimensió social, ambiental i econòmica, i per tant la seva arquitectura està totalment compromesa amb la sostenibilitat”[1].
Només fa dos anys, el 2016, el mateix premi fou concedit a un arquitecte amb una trajectòria arquitectònica molt semblant, Alejandro Aravena. L’arquitecte xilè va destacar per la seva profunda comprensió de l’arquitectura i de la societat, i és avui en dia un exemple per a les generacions més joves d’arquitectes que busquen oportunitats per contribuir al canvi d’una professió que sembla haver perdut el seu objectiu primari: les persones.
Doshi i Aravena tenen molt en comú, de fet s’han enfrontat a un mateix repte: proporcionar a la classe més baixa un habitatge digna i adequada. Els dos han promogut, en els seus respectius països, el projecte experimental d’un conjunt d’habitatges, intentant superar el projecte modern convencional del suburbi, per introduir una nova metodologia lligada a la tradició. Parlem de les habitatges al barri de Aranya, a prop d’Indore (índia), 1983 i dels habitatges a la Quinta Monroy, Iquique (Xile), 2002-2004.
Conjunt d’habitatges a Aranya
Es tracta d’un conjunt de 80 habitatges que l’arquitecte indi Balkrishna Doshi va projectar l’any 1983 al barri residencial d’Aranya, a la ciutat d’Indore. Aquest conjunt es conforma com a un clúster, una estructura ramificada composta per unitats residencials, distribuïdes segons un ordre jeràrquic que reflecteix i recolza l’estructura social. En aquest projecte cal destacar l’atenció per la varietat de petits espais públics que afavoreixen les relacions socials i la qualitat de vida: les arcades, els petits esglaons o plataformes davant les portes, les escales exteriors, els balcons, les terrasses accessibles i els patis amb ombra. El plantejament general s’inspira en la manera de viure i de treballar de la població autòctona.
Habitatges en filera a la Quinta Monroy
Els habitatges en filera a la Quinta Monroy neixen com a projecte pilot que pretenia canviar la manera de fer habitatge social prenent com a referència l’habitatge popular creixent. Es tracta d’un conjunt de 93 residències construïdes per allotjar 100 famílies que, durant 30 anys, van ocupar il·legalment un terreny al centre de la ciutat de Iquique, al desert xilè. El projecte es desenvolupa en el marc de la Política d’Habitatge amb un pressupost molt baix que només permetia la construcció de cases molt petites. Per aquest motiu Aravena va pensar una tipologia d’edifici que en permetés l’ampliació per part dels mateixos habitants: “Si els diners no arriben per a més de 40 metres quadrats, per què no considerem que en lloc de una casa petita, aquests poden ser vistos com la meitat d’una casa gran? Quan el problema es reformula mirant als 40 metres quadrats com la meitat d’una casa gran, en lloc d’una casa petita, la pregunta clau és: quina meitat fem? Ens va semblar que el més eficient era fer aquella meitat d’una casa que una família mai podrà aconseguir per compte propi”[2]. Els arquitectes es van encarregar de construir habitatges de 36m² ampliables fins a un màxim de 70 m², que van dotar dels serveis bàsics: banys, cuines i escales. D’aquesta manera van establir unes regles bàsiques per emmarcar el creixement i no controlar-lo, amb l’objectiu d’evitar el deteriorament urbà i fer més fàcil el procés d’ampliació a cada família.
Intervenir en situacions perifèriques com aquestes és molt difícil, es tracta de crear alguna cosa nova que no sigui marginal, sinó urbana, i que estigui ben connectada amb la ciutat existent però, sobretot, que sigui reconeguda pels seus habitants. Com podem veure en els dos projectes, la tradició és de gran ajuda per apropar l’arquitectura a la gent. No es tracta nomes de triar els materials i tècniques constructives del territori, sinó que d’intentar prendre com a model els llocs de la puresa popular, perquè el nou barri pugui reproduir la mateixa vitalitat, espontaneïtat i humanitat. En aquests projectes s’hi sintetitzen moltes aportacions de diversos antecedents de l’arquitectura popular: el chaupal o lloc de treball en el cas indi i l’habitatge popular creixent en el cas xilè.
El fet que els habitants, amb el pas del temps, s’han apropiat i han transformat aquests llocs és la senyal que l’arquitectura ha sabut arribar a la gent, interpretant la situació i el context del lloc. En aquest sentit, hi ha una obra que és emblemàtica d’un canvi de mentalitat a l’hora de fer front al projecte en situacions marginals: els habitatges a la Quinta da Malagueira, Évora, 1973 – 1977; un conjunto residencial que s’inspira en les arquitectures populars i autoconstruïdes i representa una alternativa digna a la ciutat convencional. No és sinó el seu autor un altre Premi Pritzker (1992), Álvaro Siza, un arquitecte que sempre ha recolzat la idea que la innovació passa inevitablement per la tradició.
[1] Citació del jurat del Premi Pritzker d’arquitectura 2018.
[2] Aravena Alejandro, Iacobelli Andrés, “Elemental. Manual de vivienda incremental y diseño participativo”, Hatje Cantz Verlag, 2012.