Qualsevol sector econòmic que -se’n sigui conscient o no- tingui un component social genera tard o d’hora un debat sobre la naturalesa de la seva ocupació. I la crisi ha forçat espai suficient a les agendes de molta gent com per alimentar-lo. Passa sovint que quan algú molt ocupat hi va d’altres a qui la societat ha donat prèviament temps per pensar, envolar-se per sobre la vida quotidiana i plasmar aquestes reflexions de forma més o menys críptica ja han tornat fa hores. Em refereixo als artistes, és clar.
La majoria dels debats en marxa al món de la construcció tenen a veure amb la naturalesa de les paraules. Res estrany: pensem amb elles. Així que treure a col·lació un escriptor pot no resultar absurd del tot. David Foster Wallace, a l’assaig E Unibus Pluram: Televisión y narrativa norteamericana (1) ens parla d’un debat sobre la vigència d’una obra literària produït a una classe de literatura avançada d’una universitat de la costa est dels Estats Units en algun moment de la segona meitat dels anys vuitanta. El professor, un escriptor de prestigi, aposta per una literatura el més universal i atemporal possible. Per a aconseguir-la els anima a contextualitzar els seus escrits amb elements que sempre han estat d’actualitat i previsiblement sempre ho estaran: cotxes, telèfons, televisors: els elements que configuren el paisatge quotidià de la societat americana. Els alumnes li repliquen ràpidament que aquesta tria és circumstancial, i que aquests elements retraten l’època actual, no cap altra. Que no poden ser universals. Quan el professor es defensa els alumnes es dediquen a obrir la perspectiva temporal fins que un d’ells li pregunta que quina és la postura d’una literatura amb vocació universal i atemporal enfront de la deriva continental.
Actualment, el món de la construcció suporta un tipus de reflexió semblant. L’onada pre-crisi va generar un paradigma que tot just s’està començant a trencar en el qual una sèrie de solucions convencionals a tots nivells i escales (des de la concepció de les estructures als acabats) es van estandaritzar com a via per a resoldre gairebé totes les construccions existents, sense que ningú es parés a pensar massa si eren o no les més adients: el cicle econòmic les imposava i s’havien d’usar forçosament. I, com Orwell postulava a 1984, sembla que això sempre hagi estat així. El passat s’ha refet per a encaixar amb aquesta teoria, legitimada com si les coses no poguessin funcionar d’altra manera. La flexibilitat dels mètodes constructius no era un factor a considerar a priori des del moment en que la pròpia dinàmica (i el propi mercat) generat per l’obra era tan important econòmicament, o més, que tota la resta d’elements que intervenien en la generació d’un projecte.
Introduir aquesta flexibilitat en la gestió d’un projecte de nova planta (2) pot portar a resultats com convertir una obra massa cara per ser acabada en els termes en que va ser plantejada en un museu que activi i recicli els seus voltants amb fronteres poroses que el converteixin en una proposta urbana en tota regla per un mòdul metre quadrat molts cops inferior a l’edifici original, com és el cas del Museu del Clima de Lleida (3), obra de Toni Gironès, o abaratir el preu d’edificis d’habitatge molt per sota del seu mòdul convencional, com és el cas de la cooperativa d’habitatges la Borda. Actualment hi ha al mercat empreses capaces de convertir l’estructura de suport dels panells de cartró-guix que formen la distribució d’un edifici d’habitatges en l’estructura portant del conjunt, legitimant pel camí solucions de façana (com façanes ventilades en sec amb peces de format més o menys gran en diversos materials) que en altres sistemes constructius són només una opció que pot ser desestimada amb relativa facilitat: la flexibilitat a l’hora d’abordar un projecte és independent de la seva naturalesa.
Una de les derivades principals del paradigma de la construcció convencional és el traçat d’una frontera molt marcada entre el món de la construcció de nova planta i el món de la rehabilitació.
Aquesta frontera és, en realitat, difosa, porosa i de nova creació. Tan fàcil resulta consolidar-la com reabsorbir-la i pensar, analitzant gairebé totes les èpoques prèvies de la història, que ni existeix ni ha existit mai. Qualsevol obra de nova planta es converteix un cop entregada en passat i té la capacitat d’integrar-se més o menys i de generar més o menys ciutat i estructura urbana. Es converteix en generadora de vivències i d’històries i en font d’anècdotes. La seva eventual qualitat arquitectònica la convertirà en un objecte digne de ser conservat o valorat en alguna mesura (4).
Es comença a parlar de rehabilitació quan l’edifici en qüestió té algun valor digne de ser preservat i, per tant, entren en la seva preservació criteris conservacionistes que poden, o no, tenir sentit. Fins i tot aquest tipus de rehabilitació dóna marge a projectes arquitectònics de gran vàlua, com ha demostrat l’equip londinenc Caruso St John a l’intervenir en un entorn tan sensible, delicat i connotat com la casa-museu de l’arquitecte Sir John Soane, on uns mobles curosament dissenyats per a passar desapercebuts activen tres noves sales (5) fins ara tancades a les visites: la rehabilitació conservacionista, arqueològica, s’agermana amb l’arquitectura d’autor més pura i dura. Altres estudis com el de Richard Rogers (casa Holly Frindle de Berthold Lubetkin, un cas interessat perquè intervé sobre patrimoni racionalista (6) o Herzog & de Meuron (Armory Club de Nova York (7)) han demostrat exactament el mateix.
Però, aquestes intervencions tan delicades i extremes no solen ser la norma, sinó l’excepció. Normalment la frontera entre la rehabilitació i l’obra nova és més porosa i difícil d’enunciar. Usualment, es tradueix en una sensibilitat vers l’existent (context, entorn construït, materials) que enriqueixen enormement projectes que ben bé podrien ser de nova planta, completament descontextualitzats de la història: la rehabilitació, doncs, pot ser una opció que activi i enriqueixi els projectes de nova planta.
Dos exemples
El primer d’ells és el nou espai públic que Vora Arquitectura ha construït per valorar l’entorn d’una obra també situada a la frontera entre el que és rehabilitació i el que no: la transformació del Mercat del Born a Barcelona en memorial (8). Aquest espai públic és una obra de nova planta que, essencialment, aplana els voltants del mercat i els converteix en una esplanada que, segons la proporció de la caixa urbana, pot convertir-se en carrer, en plaça o en un espai híbrid entre les dues tipologies. És un espai públic que no té precedents històrics al lloc, nou, concebut de zero. Aquest espai s’activa mitjançant el dibuix de la distribució dels carrers del Barri de la Ribera, un traçat que continua dins el propi mercat. El dibuix està fet amb les llambordes presents al lloc, reusades, dotades d’una nova vida i d’una nova textura mitjançant el recurs senzill de ser recol·locades invertides: Vora Arquitectura s’ha permès el luxe d’usar la història amb la sensibilitat suficient com per a haver posat el comptador de la història d’aquesta construcció a zero de manera que pugui dignificar-se mitjançant el seu propi envelliment.
El segon d’ells és un espai natural: la rehabilitació mediambiental dels marges del riu Llobregat (9), de l’estudi Batlle i Roig. La rehabilitació en qüestió és valenta i fins i tot agressiva vers un estat inicial del riu desnaturalitzat, degradat, convertit en un corredor d’aigua abandonat per on campava una vegetació circumstancial crescuda i exuberant que poc tenia a veure amb la pròpia del lloc: plantes paràsites productes de mil històries per colonitzar la llera d’un Llobregat adreçat per mil obres civils superposades a les que l’aigua sempre havia destorbat.
Rehabilitació significa, en aquest cas, tirar endavant mirant enrere. El curs meandriforme del riu es recupera, però no és el curs meandriforme original, sinó el que els arquitectes han negociat amb les circumstàncies i amb els diversos experts ambientalistes que els han assessorat. El curs del riu no es recreix, ni vol ser una altra cosa del que és: un riu mediterrani de relativament poc cabal que ofereix unes enormes possibilitats biològiques que, per altra banda, s’han hagut de negociar segons, de nou, les circumstàncies presents a cada tram: horts (artificials), vegetació no autòctona difícil d’eradicar (canyes de riu), infraestructures metropolitanes presents, etcètera.
Actualment, el lloc s’ha convertit en l’espai urbà més important dels municipis que creua, gairebé en una subcomarca, en un lloc de relació, en un corredor biològic importantíssim per l’Àrea Metropolitana de Barcelona i, en un futur, en un productor important d’economia neta: aliment i energia. Rehabilitar ha significat, en aquest cas, recrear en el sentit literal de l’expressió (re-crear: tornar a crear) alguna cosa molt semblant al que hi havia fa segles i adaptar-ho a les noves circumstàncies. Sense por. Rehabilitar, aquí, ha estat una actitud valenta, gens conservacionista. Una actitud que és perfectament extrapolable a altres tipus d’intervencions i obres, no només en espais públics sinó a edificis de totes les escales.
L’absència d’adjectius al món de la construcció i la nova sensibilitat que això pot arrossegar pot portar tot els agents intervinents al respecte (arquitectes, tècnics i empreses) a una estructura organitzativa més flexible i rica que pot constituir en ella mateixa un nínxol de mercat important: no es depèn tan del producte final com d’un procés, d’una actitud, d’una manera de fer. D’una sensibilitat. I això és el que és impossible de copiar.
(1) Recopilada al llibre Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, editat per DeBolsillo.
(2) Recordem Foster Wallace: vist amb la perspectiva suficient res és de nova planta. Res pot ser nou. Sempre són els mateixos àtoms.
(3) Enllaç al projecte: http://www.tonigirones.com/ca/clima
(4) (1) De nou aquesta frontera és tremendament difosa. Sovint, per a que passi això, tan sols es necessita que aquella construcció tingui un temps determinat, o que s’hagi acabat convertint en única pel que sigui: un barri sencer d’habitatges de postguerra pot no tenir valor. El darrer edifici que sobrevisqui a una reforma integral d’aquest barri el tindrà amb tota seguretat.
(5) Enllaç al projecte: http://www.carusostjohn.com/projects/sir-john-soanes-museum/
(6) Enllaç a la fitxa de catàleg de la casa: https://historicengland.org.uk/listing/the-list/list-entry/1321291
(7) Enllaç al projecte: http://www.archdaily.com/176436/park-avenue-armory-herzog-and-de-meuron
(8) Enllaç al projecte: http://www.vora.cat/ca/projecte/entorns-mercat-del-born
(9) Enllaç al projecte: http://www.batlleiroig.com/landscape/recuperacio-mediambiental-dels-marges-del-llobregat/