El Media Architecture Institute (MAI), una organització internacional sense ànim de lucre dissenyada per complementar el treball d’universitats i institucions d’investigació establertes amb una activitat d’investigació flexible, però molt centrada que uneix a la indústria, l’educació i el món acadèmic, ha definit, des de la seva fundació l’any 2009, a través de diversos llibres, articles i presentacions què son les façanes interactives. El MAI reconeix que hi ha tres termes diferents que apareixen amb bastant freqüència i estan molt lligats entre sí: Pantalles urbanes, Façanes mediàtiques i Arquitectura de mitjans. En presentar els tres, un s’ha de recordar a sí mateix què son abans de presentar exemples contemporanis. En conseqüència, el MAI ha resumit i desenvolupat les següents descripcions (Haeusler, Tscherteu 2012c, pp. 99).
“Les pantalles urbanes es poden concebre com a pantalles a gran escala que s’adjunten a les façanes d’edificis sense preocupar-se massa per la integració de les dues parts. La pantalla i l’edifici darrere d’ell segueixen sent dues capes separades en el sentit tècnic, així com en termes de comunicació. Cada capa es comunica per si mateixa i la pantalla urbana és més dominant a causa de la seva brillantor i les imatges en moviment en ella. En alguns casos, un edifici no és necessari en absolut. La pantalla urbana esdevé un element arquitectònic independent, amb un sol propòsit: comunicar-se. Les pantalles urbanes són una característica comuna en els edificis de les nostres ciutats, però no són part d’una façana. El que porta la discussió sobre les façanes interactives.
Els últims 25 anys o més han demostrat un esforç considerable realitzat per arquitectes, dissenyadors de mitjans i experts en tecnologia per apropar les dues capes (tecnologia de la comunicació i edificis) si no s’integren en una nova estructura híbrida comunament coneguda com Media Façade. Les façanes mediàtiques són façanes amb diferents components tècnics com a fonts de llum integrades o elements cinètics combinats amb una infraestructura de xarxa per distribuir energia i dades que permeten la comunicació amb el seu entorn”.
Per tant, una classificació basada en la seva tecnologia (Haeusler 2009a, pp. 13) és un pas lògic i permet una diferenciació basada en la seva funció principal.
“En fer una distinció simplificada entre les façanes mediàtiques basades en components mecànics o electrònics, aquests dos principis poden usar-se per a la classificació de façanes de mitjans”.
Deixant de banda les façanes de mitjans mecànics, però concentrant-se en les façanes de mitjans electrònics, Haeusler (2009a, pp.13) les va descriure com:
“Electronic Media Façades – La segona categoria, Electronic Media Façades, és molt més gran i es troba en la majoria dels exemples construïts contemporanis. La comunicació d’una imatge a través d’un mitjà electrònic pot ser subclassificat per reflectir la gamma de tecnologies disponibles. Hi ha essencialment tres mitjans electrònics que poden usar-se per a transportar un text, gràfic o imatge:
• Tecnologia de projector (per exemple, projectors CRT, LCD, DLP)
• Tecnologia d’il·luminació (per exemple, llums fluorescents, làmpades halògenes)
• Tecnologia de pantalla (per exemple, LED, TFT, plasma)”
Però quina és la diferenciació entre arquitectura de mitjans i façanes de mitjans? Aquí s’han d’explicar els tres termes i la combinació i la interacció d’aquests tres termes per discutir la diferenciació (Haeusler, Tscherteu 2012c, pp. 99).
“Aquests tres termes són: mitjans, façana i arquitectura. El terme mitjans de comunicació pot descriure breument com un truncament del terme mitjans de comunicació, referint-se als mitjans organitzats de difusió de fets, opinions, entreteniment i altra informació. Per a aquest context, els mitjans es defineixen com la comunicació en la forma visual d’un text dinàmic, gràfic o imatge. Façana, el segon terme, generalment és una banda de l’exterior d’un edifici. La inclusió dels mitjans transformaria aquestes façanes d’edificis en un element comunicatiu. Atès que una definició més àmplia d’arquitectura sovint inclou el disseny de l’entorn total construït, els efectes en l’espai urbà de les façanes dels mitjans podrien, per tant, descriure com arquitectura dels mitjans. Per tant, si bé la façana dels mitjans es pot definir com la incorporació de la tecnologia de comunicació i comunicació en una façana, l’arquitectura dels mitjans descriu les implicacions culturals, socials i econòmiques d’aquestes façanes per a l’entorn immediat. Un efecte secundari desitjat del terme arquitectura de mitjans és la seva ambigüitat. Un pot entendre en dues formes diferents:
1. Com l’arquitectura que té una funció de mitjans, ja que es comunica amb el seu entorn i
2. Com arquitectura (en el sentit de disseny) d’una configuració de mitjans que consisteix en programari, ordinador i altre maquinari i una estructura espacial (un edifici) – anàloga a com s’usa comunament el terme “arquitectura de software”.
Com l’arquitectura de mitjans és una forma híbrida que combina característiques tant de l’espai digital com del físic, tots dos significats simplement reflecteixen el fet que ja no és possible, i ja no és útil, determinar quin dels dos costats és “més important” . L’aspecte dels mitjans de comunicació dona suport a la aparença física de l’edifici o és l’edifici, la seva forma i la seva façana, simplement una funció dels seus objectius comunicatius? Vam argumentar que l’arquitectura i la tecnologia de visualització han de fusionar-se en una cosa nova que és més que la suma de les dues parts, com un pas decisiu a mesura que la superfície de l’arquitectura es va fer permanentment canviant i dinàmica i un mitjà de comunicació que va més enllà de la comunicació simbòlica que sempre ha format part de la percepció de l’arquitectura”.
En la recent Biennal d’Arquitectura de Mitjans de 2018, atorguem no només projectes que fan servir LED, projectes o projectes similars, sinó també projectes com el “Projecte de Smog Free” de Daan Roosegaarde per reduir la contaminació i brindar una experiència inspiradora d’un futur net
No obstant això, com es mostrarà a la pàgina d’inici, la majoria encara utilitza LEDs a gran escala com “One Shenzhen Bay” per Kohn Pedersen Fox Associated PC / CCDI GROUP però també en combinació amb altres formes de 21st Tecnologies del segle com robots vistos a ‘Where we go from here’, una instal·lació de Jason Bruges que va animar la gent a explorar els carrers nocturnes de la ciutat mentre els robots inactius despertaven, responent a l’arquitectura de la ciutat , interactuant entre si i amb Hull s. residents i visitants.
