Coque Claret i Dani Calatayud treballen i fan recerca junts des de fa 15 anys. Arquitectes i professors a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), tots dos tenen una llarga trajectòria al voltant d’una concepció de l’arquitectura com a mitjà de creació d’espais més eficients energèticament, menys contaminants i, en conseqüència, més saludables per a l’ésser humà. De tot això parlen, amb entusiasme, en aquesta entrevista.
– La posada en marxa de la primera superilla a Barcelona està provocant un intens debat ciutadà. Quina ha estat la vostra implicació en aquest tema?
Coque Claret: Salvador Rueda, director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, va començar a parlar de les superilles fa uns 30 anys, però fins ara mai havia hagut una voluntat per veure si el concepte podia funcionar o no. Paral·lelament, entre alguns professors de l’ETSAV i d’altres centres vam constituir la Confederació de Tallers de Projectes d’Arquitectura, amb l’objectiu bàsic de dur a terme accions. En la primera d’elles, “Combatre el fred”, lligada a la pobresa energètica, 200 estudiants van haver de construir un refugi en una setmana per tractar la pobresa energètica. L’experiència va formar part de l’exposició Piso Piloto al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Ara, hem col·laborat amb la Universitat Internacional de Catalalunya (UIC) i Salvador Rueda per posar en marxa la prova de la superilla, que i que ha generat un debat que pensem és interesant.
Es tracta de la prova d’un model d’implantació urbà molt econòmic i que canvia radicalment la ciutat, sobretot pel que fa a l’atmosfera, a la naturalesa d’aquest espai. Això sí, amb molts interrogants, perquè la ciutat és quelcom complex, i amb moltes idees antagòniques. És com l’experiment d’un científic. L’acció posa sobre la taula els problemes i per tant la discussió i el debat. S’ha pogut fer amb 200 estudiants que han estat durant una setmana muntant coses, algunes molt ben acceptades per la ciutadania i unes altres contestades. Coses que són meravelloses als ulls dels nens i horribles per a les ambulàncies o els autobusos, per exemple. El pitjor que els hi passava a les superilles és que era un concepte de gairebé fa 30 anys, i del que ningú parlava i ara se’n parla, es debat. És evident que el resultat final de les superilles no serà el que estem veient en l’acció d’aquests dies, però és l’inici d’un procés per transformar la ciutat d’una forma raonable o extreure el potencial que té l’espai públic a Barcelona si es racionalitza d’una manera radical la circulació de vehicles de combustió interna.
Com a motivació per dur a terme aquest procés hem d’afegir els problemes de salut, que han passat a un primer pla en els darrers anys. És un aspecte fonamental. L’aire de pitjor salubritat de tota Europa es troba a l’Eixample de Barcelona. El model de ciutat compacta i sostenible té el pitjor aire del continent i registra el nombre més gran de morts per malalties associades a aquest aire. Això no pot ser. No podem ser els més sostenibles i els més insalubres. Aquest és el principal motor del canvi que exemplifiquen les superilles: el fet de no voler una ciutat sostenible, sinó una ciutat saludable, on s’hi pugui viure. Això ho entén tothom.
Dani Calatayud: Des del punt de vista de la petjada de carboni és una millora, però no és una gran millora. Potser el raonament definitiu és el augment de les partícules en suspensió de menys de 2,5 micres petites (PM 2,5), que en bona part provenen de les emissions dels vehicles amb motor diesel i que tenen efectes molo nocius en la nostra salut. El que és sorprenent és la poca presència d’aquests arguments incontestables i de primera magnitud als mitjans de comunicació.
C.C. I les grans ciutats europees estan ja en aquesta línia: Amsterdam, Londres, París… No som els inventors de la roda. Ara es tracta de veure com el nostre model urbà pot adoptar aquesta idea. Les superilles tenen un gran potencial de sistematització i sobretot són molt econòmiques. Amb quatre senyals i quatre pots de pintura canvies totalment la mobilitat i redueixes el flux d’automòbils en cadena a la resta de la ciutat. Hi haurà molts obstacles, però ningú pot defensar que és saludable viure en una ciutat on el 80% dels automòbils tenen un motor diesel, sinó que és perillosíssim.
– Llavors un model de ciutat sostenible i saludable real equival a prescindir dels automòbils?
D.C. No ens enganyem, el problema principal en sostenibilitat és el canvi climàtic, que obliga a una reducció del 75% de les emissions als Estats Units i del 50% a Europa imminents. Això passa per una reducció del 90% de les emissions en el sector edificació, inclòs l’estoc construït, que són 22 milions d’edificis a Espanya. De totes les accions que es fan, les que venen amb més retard són les que afecten a l’automoció, el transport rodat i de mercaderies i l’aviació. S’acostuma argumentar que els habitants de la ciutat compacta tenen una empremta de mobilitat menor. No és veritat. L’empremta de mobilitat depèn de la renda. Les rendes més altes fan moltíssims kilòmetres en avió i les baixes no, per exemple. Com no es comptabilitza bé, es diu que la ciutat compacta és sostenible, però es bastant més complicat que això. Alguns habitants de la ciutat compacta tenen una empremta de mobilitat molt baixa, però uns altres la tenen fenomenal, amb segones residències i 40.000 kilòmetres anuals en avió.
C.C. I no parlem tan sols dels desplaçaments. D’on venen els aliments que es consumeixen, la roba, els productes manufacturats de tot tipus? La ciutat no pot ser sostenible perquè és un condensador energètic formidable. El hinterland que genera i necessita una ciutat és molt més gran que el seu municipi.
D.C. De 40 a 50 vegades més gran. Barcelona necessitaria quatre Catalunyes per absorbir les seves emissions.
C.C. Podem fer les nostres ciutats més saludables amb diferents accions, però la sostenibilitat té a veure amb les decisions de consum.
– Els esforços de la construcció per reduir el seu impacte, i dels quals parlàveu, estan obtenint resultats?
C.C. Al nostre país no, perquè no es fa pràcticament res. Ha estat la crisi la que ens ha ajudat a baixar la nostra empremta de carboni. La crisi ha fet baixar el consum i ha descarbonitzat els últims anys i no cap política. Països com Dinamarca o Alemanya porten anys fent aquestes polítiques i comencen a redreçar la situació. És un escàndol, per exemple, que la mitjana de consum en calefacció d’una llar a Espanya sigui més elevada que a Alemanya. I per què? Doncs perquè allà tenen edificis molt més eficients. I per què? Doncs perquè fan unes lleis i les compleixen, comproven el que es fa.
D.C. Hi ha com dos grans estratègies. D’una banda, hi ha països que han apostat per menys accions, però molt intensives, com Alemanya i els països nòrdics on fixen que els edificis nous seran passius (l’estàndard del 2050). D’altres, han apostat per una estratègia més extensiva de millora de l’estoc construït. És el cas anglès, on potser no tenen tants edificis passius, però l’estàndard d’eficiència amb un bon sistema de certificació ha permès millorar la qualificació global del seu parc construït.
C.C. Els pressupostos que dediquen a aquestes polítiques molts d’aquets països són 10 vegades superiors als del nostre país. I aquí influeixen molts factors, com ara l’estructura de la generació d’energia, les decisions polítiques… Com és possible que el país que te la quantitat d’hores de sol més alta d’Europa no tingui la producció d’energia solar més alta del continent? Que cadascun extregui les seves conclusions.
– I la crisi, especialment profunda per al sector de la construcció, ha servit per posar en primer pla aquestes noves necessitats, perquè es desenvolupi un sector amb prioritats diferents?
C.C. Es comença a construir de nou, però es fa igual que fa 10 anys. No hi ha una assumpció profunda de l’oportunitat i de la única opció que és descarbonitzar la construcció. Sortir de la crisi és fer que torni a girar la màquina, no actuar sobre el parc edificat i millorar la seva eficiència. Això s’ha provat amb plans de rehabilitació, però no funciona i llavors em pregunto qui està interessat en que els edificis siguin ineficients.
D.C. Pel fet de no construir, el sector ha reduït les seves emissions. Però pel que fa a l’eficiència energètica, no és que ho siguem més, sinó que s’ha reduït el consum. Hi ha més pobresa energètica. Per tant, hi ha una ineficiència larvada que crec que rebotarà, perquè en els motors importants de carboni, que són el comportament passiu dels edificis i el sistema constructiu, no hem intervingut.
C.C. Llavors comences a estudiar cicles de vida i veus que construir amb fusta no té res a veure a fer-ho amb formigó, per exemple. No és un problema de militància, es una qüestió científica. Quant més temps tardem en acceptar-ho més gran serà el problema.
Tot i que la crisi ha estat un motor de descarbonització, pel camí també s’ha perdut confort als habitatges en incrementar-se el preu de l’energia i devaluar-se els sous. Ens hem estalviat emissions, però ha pujat el cost sanitari perquè la gent viu avui pitjor que fa uns anys. En termes econòmics aquest és un problema greu. S’ha de fer prevenció i això només és possible actuant sobre el parc edificat i gestionant-lo bé, l’altra gran eix d’actuació. El problema és que ningú no en té ni idea de com funciona un habitatge, de vegades ni els mateixos arquitectes. Pretenem ser eficients sense saber com.
– Això vol dir que tenim una deficiència de formació important?
C.C. Si, però alhora és una gran oportunitat. És fonamental ser conscients d’aquest gran problema per abordar-lo. Encara, però, veiem aquests problemes per separat: la pobresa energètica, la salut al carrer, l’eficiència dels edificis… Hem de tenir una visió integrada.
D.C. En cap país del món l’empremta de carboni ha deixat d’augmentar. És molt difícil aconseguir-lo, tot i que països com Alemanya, Dinamarca o Noruega han fet un esforç de contenció. El nostre planeta està habitat a partir de ciutats, que són els lloc on es consumeix un 80% de l’energia de tot el planeta. Canviar aquesta tendència te una inèrcia d’un segle.
C.C. Per això, és fonamental com arribar a transmetre a la gent un problema de tanta complexitat. Des dels fonaments teòrics crec que és impossible, però des de la salut, sí. Els sistemes constructius, els materials, l’eficiència energètica estan íntimament relacionats amb la qualitat de vida i la salut de la gent. Això és aplicable a les superilles, la gent entendrà el que són quan comprovi que el seu aire és molt més saludable. No és una causa ideològica, sinó que estem parlant de dades contrastades i demolidores.
D.C. L’evolució del preu de l’energia elèctrica a Espanya no te comparació a la resta d’Europa, on hem passat del lloc 12-13 del rànquing al 2 pel que fa a preu per paquet de 1000 kwats. Això acompanyat d’una crisi molt profunda ha colpejat amb força a una part de la societat, això no podem menystenir-ho. D’altra banda, però l’electricitat no és encara prou cara per incentivar a l’eficiència energètica d’un 60% de la població, aproximadament. A la resta sí que els hi fa molt de mal, però el problema és què s’hauria de fer per racionalitzar el seu consum. Ens trobem llavors davant la necessitat de fer un esforç de formació amb molts entrebancs.
– Aspectes lligats a la salut estan a la base del projecte europeu RELS en el qual heu participat. Quin és el seu objectiu?
C.C. Es tracta de generar una metodologia d’intervenció en habitatges socials. Als habitatges socials viu la gent més desfavorida i aquesta és el grup més eficient en l’ús de l’energia, moltes vegades a costa de la seva salut. L’objectiu és veure com actuar, quines coses hem de fer per tenir uns edificis d’habitatges protegits de baixa demanda energètica i amb uns usuaris coneixedors del seu rol a l’hora de gestionar-los. El projecte ens ha donat l’oportunitat de treballar en dos casos pilot i en un d’ells, a Taradell, la gent ha aprés a utilitzar els seus habitatges, ha reduït els seus consums i tenen molt més confort. L’èxit d’aquest projecte europeu ha estat demostrar que això és possible. Ara, la següent pregunta seria: com es pot estendre això a tot el parc d’habitatges? Requereix una voluntat política que generi un clúster amb totes les parts implicades i de forma integrada. No ho podrem resoldre abordant el problema des d’accions aïllades. El projecte divideix la demanda energètica en quatre elements i un d’ells és fixar-se en la renda, quina és i quina part estan disposades les persones a dedicar al confort. Llavors a partir d’aquí és possible ajustar millor la intervenció en l’edifici, evitant aberracions com que es pagui més de rebut elèctric que de lloguer.
D.C. Aquest estudi també pot suposar decidir canviar els sistemes de climatització dels habitatges perquè siguin assumibles pels seus usuaris. Ens vam trobar que el 100% dels habitatges comptaven amb algun sistema de calefacció alternatiu. Al Regne Unit les persones de més de 65 anys no poden dormir amb una temperatura per sota de 18 graus pel risc exponencial que suposa. A Taradell una norma semblant ens hauria fet evacuar l’edifici. Ara saben que la temperatura mitjana als habitatges serà de 20,2%. Estem davant d’un problema sanitari i que costa diners, és clar. Hi ha exemples de recerca integrada, com ara un compendi de 5.000 casos a tot el món post-rehabilitació de les seves llars que mostra que les malalties mentals associades a la pobresa energètica baixen de un 30 a un 15%, les respiratòries del 15 al 7% i les cardiovasculars es redueixen del 14 al 6%.
C.C. El problema és que la ineficiència i la falta de salut a casa teva et mata a pessics, mentre que el càncer o una malaltia cardiovascular són letals i generen una alarma social immediata. El sector creu que la seva missió és construir edificis i això és mentida. Nosaltres el que construïm és habitabilitat. Ens hem centrat a les parets i ens hem oblidat de l’aire, de l’habitabilitat. No hi ha prou amb l’aixopluc. Són imprescindibles uns paràmetres de confort per assolir una habitabilitat raonable. D’altra banda, la incidència de l’usuari en el comportament de l’edifici és brutal.
– On encaixem el concepte smart city en aquest escenari?
C.C. Potser respon a l’eterna promesa de la tecnologia de salvar a l’ésser humà de qualsevol contingència. El cert és que històricament cada gran avenç tecnològic ha comportat un augment de la intensitat energètica. Serem capaços al segle XXI de fer un salt tecnològic amb una reducció de la intensitat energètica? Seria la primera vegada a la història de la humanitat. Per molts dispositius d’aquest tipus que s’apliquin, la renda continua sent el factor diferenciador. El concepte d’smart city és clar que té coses fantàstiques, però no crec que ens faci més conscients de la realitat.
D.C. Som tecnòlegs i científics i evidentment que hem de recórrer a la ciència i a la tècnica per millorar la gestió dels recursos, però també ens agrada molt llegir als sociòlegs i als economistes. La validació que necessitem al final és sociològica, es tracta de les decisions de consum de la gent. La tecnologia ens està ajudant, per suposat, però l’enemic és molt poderós.
C.C. Tenim una certa prevenció davant la confiança cega en què la tecnologia ens salvarà de tot, però sempre ens ha ajudat.
– Com a resum, llavors una construcció més eficient i saludable passaria llavors per un suma de decisions del consumidor i recursos tecnològics?
C.C. A l’àmbit estricte de l’arquitectura, es tracta de veure quan començarem a integrar els costos reals de les nostres accions. Serem capaços de tenir un projecte que no es faci trampes? Aquest és el repte del segle XXI i passa per tot els àmbits. Encara recordo fa 30 anys en una conferència al COAC de l’arquitecte italià Enzio Manzini en què va afirmar que a l’any 2050 els humans occidentals es mourien un 90% menys perquè en cas contrari no existirien. Llavors no ho vaig entendre i em va costar molt de temps fer-ho. Els recursos són limitats i el model és expansiu, o sigui que tenim un conflicte.
D.C. És inexorable reduir la dieta i el tipus d’energia que donem a la humanitat. Durant 200 anys hem viscut dels cadàvers del carbonífer, ara fa 115 milions d’anys, però els fons d’aquesta targeta de crèdit s’esgoten. Necessitarem un segle per canviar això, però és l’únic camí.
C.C. Per això és un repte apassionant i en ell treballem. Al Construmat de fa uns anys un professor de medi ambient holandès va explicar la seva experiència d’un any vivint d’acord a la seva petjada ecològica, 1,8 hectàrees. Va assegurar que en acabar era molt més conscient de l’energia que es necessitava per produir una activitat concreta, com ara la llum per corregir uns exàmens. Avui creiem que estem connectats i no tenim ni idea de com funcionen les coses. Hem d’assolir una reconnexió amb els sistemes que funcionen, com el sol, amb les úniques màquines que metabolitzen, que són les plantes; és inexorable. I aquesta reconnexió requereix una alfabetització que ha de sortir des de tots els àmbits de la societat. Jo crec que comença una miqueta i la porta d’entrada és recuperar la salubritat. No té sentit viure molts anys, sinó viure bé.
– I en aquest procés de reconnexió quin paper han de jugar els arquitectes?
C.C. Cada vegada veig més l’arquitecte no com un professional capaç de donar solucions, sinó més aviat com a catalitzador de processos, sent el germen d’experiències col·lectives o individuals que facilitin el canvi com a mínim en el medi urbà. Tractem d’aconseguir que els nostres alumnes tinguin aquesta experiència vivencial d’allò que els hi expliquem. Menys teòrica i més fer coses. Ja sé que ens equivocarem, però no passa res. Això requereix coratge i anar contra una manera d’entendre la societat cada vegada més instal·lada en la recerca de certeses i seguretats. Ho sento, però la vida és incerta per naturalesa. Hem de ser valents, saber que hem de gestionar aquestes dificultats i treure el positiu de cada moment. Si no experimentem, no obtindrem respostes. Crec que els arquitectes tenim una certa capacitat de què passin coses a nivell urbà perquè per la nostra formació tenim un pensament més tranversal que altres disciplines i això ens permet processar entrades molt diverses. Per això, podem ser útils. Si ens instal·lem en la divinitat de generar objectes mediàtics estem perduts.
D.C. En etapes d’expansió, l’arquitectura i l’urbanisme estan enfocats cap al creixement urbà, fem créixer la ciutat i guanyem metres quadrats. Els economistes ens diuen que estem presents només al principi de la cadena de valor, afegint nous metres quadrats ocupats, però hem de ser-hi a tota la cadena, inclòs el cicle de vida i el reciclatge d’allò construït. És a dir, podem ocupar-nos de com gestionem el que tenim construït. Podem fer-ho molt millor, Tenim habilitats per fer-ho. Si som els que hem pensat la primera part de la cadena de valor perquè no ens encarreguem de la segona? És un camp inexplorat en el qual ens hem d’endinsar.