Nacho Martín – Què és l’internet de les coses?
Rosalía Simón (RS) – La definició que donem a Telefónica d’internet de les coses és ‘acostar les persones a les coses que els importen’. De la mateixa manera que l’ús d’un ordinador o el d’un telèfon mòbil canvia quan hi afegeixes un pla de dades, una fibra o una ADSL, perquè hi entra en joc un component social, imagina que portes aquest concepte a un ordinador molt més petit i el pots fer massiu, aplicable a qualsevol mena de bé que pugui ser important per a una persona.
Parlem de l’internet de les coses en tres espais: l’espai de la persona, que inclou les coses que ens són més properes, com ara la salut, els dispositius portables (wearables), el cotxe o casa nostra; l’espai de proximitat, on les persones passem temps, com la ciutat, els edificis o les botigues, i, finalment, aquells espais que ens són menys propers, com les fàbriques o l’entorn agrícola.
A cadascun d’aquests espais, la tecnologia IoT pot produir una informació que és rellevant en aquest espai. Per exemple, un sensor em pot indicar quins espais d’aparcament estan lliures al meu barri. Per tant, connectar aquest sensor a internet em pot ajudar a trobar més ràpidament una plaça on aparcar. Així doncs, l’internet de les coses m’apropa a una cosa que per a mi és important en el context de la ciutat. I el que és important per a cada persona depèn no només de qui ets, sinó també de l’espai on et trobes.
NM – Com configura l’internet de les coses una ciutat intel·ligent (smart city)?
RS – L’internet de les coses ens permet connectar certs actius de la ciutat, com són els opis (mobiliari urbà), l’enllumenat públic, els comptadors de l’aigua, les places d’aparcament, el reg de parcs i jardins, els contenidors per a la gestió de residus… en general, actius que fins ara no s’han connectat (i que, per tant, són passius). Amb això aconseguim facilitar-nos els serveis de la ciutat i fer-los més accessibles i eficients: aparcar més ràpid, fer servir de manera més eficient l’aigua als parcs, consumir menys en enllumenat públic, etc.
En definitiva, gràcies a l’internet de les coses, l’espai de la ciutat es converteix en un espai d’objectes connectats que, d’una banda, ajuden que el ciutadà visqui una experiència millor i, de l’altra, que el Govern tingui més capacitat a l’hora de gestionar aquest espai més eficientment.
NM – Originalment, les ciutats van ser pensades pels filòsofs i, posteriorment, van ser dissenyades pels arquitectes i els urbanistes… Per què té sentit que ara la configuració de la ciutat sigui tecnocèntrica?
RS – Jo crec que conflueixen dues tendències: d’una banda, l’ús intensiu de les tecnologies de la informació (TI) s’està introduint en tots els sectors i espais. D’altra banda, les persones s’adapten a les noves tecnologies a un ritme cada vegada més ràpid, sobretot a causa que el disseny de la tecnologia s’està fent molt “proper”, és a dir, amb una experiència d’usuari cada cop més amigable.
Aquestes dues tendències estan massificant l’ús de les tecnologies i estan fent que formin una part íntegra de la visió a llarg termini de les ciutats, ja que per “connectar” amb els ciutadans cal estar al seu mateix nivell tecnològic, i els ciutadans d’avui ja fan un ús intensiu de la tecnologia a casa i als centres de treball.
NM – En el cas d’un edifici, quines són les transformacions més evidents?
RS – Dins d’un edifici, l’internet de les coses connecta tots els actius que són rellevants per a la gestió de l’energia, com la il·luminació o la climatització; els relatius a la seguretat, com ara el control dels accessos o la detecció d’una presència; la informació, com ara la cartelleria digital o digital signage, i la gestió de l’aigua, per exemple, per als regs.
D’aquesta manera, l’internet de les coses ens permet millorar el nostre nivell de “maduresa analítica” quant a la gestió eficient d’un edifici: passem de tenir informació inconnexa (per exemple, una factura de la llum) a tenir informació del consum d’energia per plantes i, dins de cada planta, les zones que fan servir més la climatització o la il·luminació.
NM – Quin titular t’agradaria veure a la premsa sobre les ciutats intel·ligents o l’internet de les coses i Telefónica d’aquí a cinc anys?
RS – Respecte dels propers dies, m’agradaria llegir que el Govern espanyol aposta per les tecnologies IoT en tots els espais que són rellevants per als espanyols: les llars, les ciutats, els edificis, les fàbriques i el sector agrícola.
I, pel que fa a Telefónica d’aquí a cinc anys, que tenim un paper encara més consolidat en l’àmbit de l’internet de les coses.
NM – Com mesuraries l’èxit d’aquest objectiu?
RS – La manera objectiva de mesurar aquest objectiu seria a partir del percentatge d’objectes connectats (cotxes, enllumenat, comptadors de llum, aigua o gas…). Però també em sembla molt important que els ciutadans reconeguin els beneficis que l’internet de les coses aporta als diferents espais (a les llars, les ciutats…), que adoptin aquesta transformació i que no la considerin una despesa, sinó una inversió, un motor de creixement per a la ciutat i un mecanisme de fer eficients els serveis de la seva ciutat.
NM – Quins serien els tres reptes més grans que cal implementar?
RS – Tornant als pilars que et comentava, el repte principal per a mi és el finançament. Els projectes de ciutat intel·ligent que s’estan duent a terme a Espanya s’estan finançant amb fons FEDER, que en subvencionen aproximadament el 80 per cent, i hi ha d’haver un component de sostenibilitat a llarg termini.
El model de licitació és un altre, hi ha d’haver un incentiu: si als plecs no es valora que s’estan fent servir tecnologies IoT, l’empresa privada no les inclourà al projecte.
NM – Pel que fa als agents o els dissenyadors, quina mena de rols intervenen en el disseny de l’internet de les coses?
RS – Podem separar l’internet de les coses en diverses capes: la capa del dispositiu, on intervenen tant dissenyadors com fabricants de dispositius (o de peces d’aquests dispositius); la capa de la connectivitat, sigui cel·lular (2G, 3G o 4G) o per ràdiofreqüència de llarga distància, ZigBee, etc., cadascuna amb unes propietats diferents per a un ús de comunicació específic; la capa de les aplicacions de valor afegit, on intervenen les empreses de programari i les empreses que tenen un coneixement específic d’un servei vertical (per exemple, de la gestió d’eficiència energètica); la capa d’integradors de sistemes, que són les empreses que fan projectes d’extrem a extrem, i, finalment, els proveïdors de serveis basats en l’internet de les coses.
NM – Hi hauria un perfil corresponent a dissenyador d’IoT o arquitecte d’IoT? En cas que sí, amb quines capacitats?
RS – En cadascuna de les capes hi hauria diferents perfils de disseny d’IoT. Per exemple: d’una banda, en la capa del dispositiu hi ha un rol per al disseny optimitzat del maquinari per a l’internet de les coses en funció de l’objecte al qual es connectarà el dispositiu (per exemple, si ha d’anar connectat a un vehicle o si, per contra, ha d’anar connectat a un comptador d’aigua).
D’altra banda, també són necessaris els arquitectes amb una visió d’extrem a extrem de les solucions IoT, que han de vigilar també aspectes com la seguretat.
NM – Per què creus que hi ha tants pocs dissenyadors o arquitectes urbanistes compromesos amb aquest àmbit a Espanya?
RS – Una de les coses que està succeint és que els ajuntaments estan enfocant els projectes d’internet de les coses per a ciutats intel·ligents com a projectes especials dirigits des de les àrees de sistemes, innovació i tecnologia, o bé des de les àrees de l’ajuntament que més es beneficien de l’internet de les coses, com la de medi ambient.
NM – En quina mesura beneficia la vida dels ciutadans o de quina manera ens perjudicarà aquesta mena d’arquitectura del control?
RS – L’internet de les coses fa que els ciutadans tinguin una vida més fàcil i còmoda. Per exemple, els permet saber on hi ha la plaça d’estacionament més propera o quant gasta l’ajuntament en la recollida de residus, i tota aquesta informació compartida fa que el ciutadà sigui conscient de com es gestionen els recursos de la ciutat.
NM – Quins serien els límits que caldria establir perquè aquesta mena d’atmosfera sensoritzada no es converteixi en un fet negatiu o si caldrà deixar una zona d’espais no connectats?
RS – Hi ha un debat pendent sobre la privacitat de les dades i com s’aplica, o s’hauria d’aplicar, en l’àmbit de l’internet de les coses, per exemple, de qui són propietat les dades que genera un sensor? De la ciutat? De qui presta el servei? Del ciutadà?
A més, cal parar molta atenció en la seguretat de l’internet de les coses, com ara que no hi hagi un atac als servidors dels sistemes que gestionen els comptadors d’una distribuïdora elèctrica. Això implica que els dispositius han de ser més segurs des de la fàbrica. I també implica que cal analitzar i protegir (“securitzar”) tots els punts pels quals viatgen les dades que recull cada sensor.
Nacho Martín Asunción
Director del nou Centre d’Innovació de l’Institut Europeu del Disseny (IED)
Cofundador de Mi5VR – Virtual & Real Architecture
Professor de l’Architectural Association de Londres
Director d’IED Innovation Lab