La significació del lloc és un dels orígens de l’arquitectura: la materialització de la voluntat de dir que som aquí, d’assenyalar, de romandre, de transcendir. Emocionar mitjançant algun tipus d’intervenció. Realitzar una fita que pugui apropiar-se d’aquell espai o que en pugui crear un de protegit dels elements per a realitzar diverses activitats commemoratives, religioses o no. En suma: la significació d’un lloc acaba creant un espai sagrat, espai que quan té la potència suficient es sol independitzar de la religió i del motiu primari que ha portat a crear-lo per a sobreviure degudament transcendit pels diversos cultes que allà s’hi realitzaran successivament amb el pas dels anys. Per entendre’ns: si excavem una església ubicada sobre un pujol de ben segur que hi trobarem un temple pagà grec o romà que s’haurà ubicat sobre les ruïnes d’una anterior intervenció (sigui un temple, un menhir, un monument megalític) celta, ibera o anterior. L’església haurà perdut la memòria de la seva ubicació en aquell lloc precís però seguirà essent sagrada.
Aquest tipus d’intervencions arquitectòniques, d’edificis sagrats, solen sobreviure anys i segles, ben construïts primer i ben mantinguts després, i constitueixen l’exemple perfecte del concepte de sostenibilitat: independentment de la seva construcció, el seu significat, la seva funció, els manté en peu i en funcionament. A més duració, a més ocupació, a més ús, més sostenibilitat. Passa el temps i l’edifici hi és, invariable, immutable, respectat.
Però el gruix de l’arquitectura està format per edificis que fan molt més que transcendir un lloc, edificis que necessiten uns mínims de confort per a que siguin funcionals per a viure-hi i treballar. Edificis que, a més, necessitaran ser mantinguts, reformats i eventualment reusats. Tradicionalment aquests edificis compartien característiques amb els seus companys sagrats: edificis fets per durar, ben construïts on l’ús ja porta incorporat el manteniment. Aquests edificis es construïen en bona part amb el que es trobava al seu emplaçament amb l’aportació mínima de material exterior per a que poguessin realitzar-se. Quan arribaven al final de la seva vida útil i havien de ser enderrocats i substituïts el nou edifici solia construir-se de nou amb les restes del vell i amb la mateixa lògica d’ús del mínim material importat possible. Aquesta acció movia sempre una petita economia: enderrocs curosos, preparació dels diversos elements constructius per a una nova vida (maons, bigues, pedres), tractament dels residus per a ser emprats com a material de reblert o fonaments (esmicolament de pedres o maons per a la formació de forjats, etcètera).
Els criteris de construcció de l’arquitectura tradicional són sostenibles per definició, com ja s’ha apuntat en molts llocs. L’economia que impulsa aquestes obres és, també per definició, circular: entra i surt el mínim, es treballa amb el que hi ha. La decisió d’emprar nous materials és sempre molt meditada i controlada.
Aquest panorama comença a trencar-se decisivament quan la tradició queda substituïda per la convenció i la memòria desapareix, fet motivat per un creixement exponencial de la demanda d’edificis. Aquesta nova situació ha creat un paradigma que ha fet oblidar, o tractar com una mena de llegenda arcàdica, el moment en què tota la construcció era circular i sostenible.
Aquesta situació, que és la que hem conegut als darrers quaranta o cinquanta anys, es defineix primerament per un factor cultural bàsic: gastar i despreocupar-se de les conseqüències. O, en el món de la construcció, dels residus. El mateix que porta a tirar els pneumàtics vells, a desfer-se de les restes nuclears o del plàstic tirant-ho al mar amb aquesta política de l’estruç de si-no-ho-veig-no-hi-es porta a la creació indiscriminada de cementiris de residus de construcció, molts d’ells il·legals, fins a l’extrem que aquests constitueixen ja un percentatge significatiu (de vegades la meitat) dels residus d’un país.
Aquest paradigma es defineix també per una urbanització del món. Més de la meitat dels habitants del planeta viuen en ciutats, i això es produeix independentment de si aquesta decisió és una bona idea o no. Això senzillament és. I fins ara no s’ha fet amb cap mena d’idea de sostenibilitat: cotxes, energia gastada a mans plenes, abandó dels cicles dia-nit, absència de zones verdes, suburbis extensius on poder viure el malson de la classe mitjana.
I encara es podria afegir un tercer punt a la definició d’aquest paradigma: l’ús de tota una sèrie de materials especialitzats sovint derivats del petroli que possibilitin que els edificis assoleixin les característiques de confort requerides, tals com aïllaments tèrmics, plàstics, cablejats, revestiments, fluïds i instal·lacions vàries. Els tancaments ara són un compost multicapa complex complicat de gestionar quan aquest es converteix en un residu fins i tot si hi ha voluntat de fer-ho bé, sovint tòxic i contaminant en tot el seu cicle excepte (i amb sort) pel breu període de temps en que està col·locat i en funcionament i encara no s’ha degradat. Però la relació cost-benefici era fantàstica.
Aquesta situació ha arribat a un punt de col·lapse. Cal un canvi de parer. Radical.
Dues bones notícies: la primera és que això ja està començant a passar poc o molt.
La segona és que la millor decisió per tal d’aconseguir que aquesta actitud qualli ja s’ha pres: fer que l’actitud sostenible sigui també una actitud econòmicament sostenible. És a dir: crear empreses, o crear una nova divisió de negoci en empreses ja existents, que gestioni, reusi, torni a fer útils els residus de la construcció i aconsegueixi que sigui rentable que es tornin a usar en un projecte d’arquitectura.
El factor d’escala és determinant per aconseguir això, ja que els residus s’han de gestionar a escala industrial. Com a exemple del que la indústria pot oferir a nivell de reús i reciclatge podem recordar els anomenats materials de cicle tancat, materials que quan acaben la seva vida útil tornen a l’empresa que els ha comercialitzat per tal de que aquesta els processi i els torni a convertir en el mateix material o en un altre. Determinades versions del material porcellànic Dekton, comercialitzat per Cosentino, són ja de cicle tancat. L’energia que es consumeix per a fabricar-lo està optimitzada. La no existència de mesures estàndard (motivada per la total robotització del procés de fabricació) ajusta la comanda a la mida del client sense pèrdues de càrrega. Els colors existents s’aconsegueixen amb tintures no contaminants que, a més, es poden reciclar al cent per cent, a l’igual que la resta de components: àrids i aglomerants. I el factor d’escala segueix augmentant: hi ha formigons que es van carbonatant lentament pel procés d’anar absorbint molècules de diòxid de carboni de l’atmosfera durant bona part de la seva vida útil, el que fa que el revestiment de l’edifici netegi l’aire circumdant. Encara hi ha molt camí per córrer, però les iniciatives es van solapant i desenvolupant en bateria, el que afecta a processos i resultats finals.
El procés sostenible, així com les economies circulars, són una negociació. És el món del gris: fabricar voladissos pot ser car energèticament, però aquests poden portar muntats miralls que portin el sol a l’interior d’un atri, aconseguint que la despesa d’il·luminació artificial es redueixi significativament, encara que aquesta sigui de baix consum (i és que el baix consum és consum també, finalment)(1). En els nostres temps efímers en que una companyia pot arribar a canviar de seu tres vegades en deu anys les construccions definitives poden no ser una opció. O sí, si es fan el suficientment flexible. El camp obert és infinit. La bona notícia és que comença a ser inevitable incorporar aquest debat a la pràctica totalitat dels nous projectes.
No es tracta tan, doncs, de buscar el projecte exemplar (aquest no existirà mai) com de buscar un procés o una gestió optimitzades. No buscar a priori tan un canvi de formes com la incorporació d’aquesta manera de pensar al nostre marc cultural. O, millor dit, del que es tracta és de buscar que la gestió d’una obra torni a ser com sempre ha estat fins fa poques dècades: res entra, res surt no ja del solar (les circumstàncies actuals ho tornen gairebé impossible) com del procés industrial que fa possible una obra d’arquitectura. Del que es tracta és de tornar a incorporar aquesta manera de pensar, d’actualitzar-la, d’actualitzar aquest esperit present a la construcció tradicional. Fent això haurem tancat nosaltres mateixos el cercle.
(1) One Central Park, projecte de Jean Nouvel ultraeficient energèticament usant recursos estructurals que els arquitectes experts en sostenibilitat desaconsellen.