Tots coneixem ara els Premis Nobel, atorgats anualment a les elits científiques i culturals del planeta, premis que haurien de servir d’escorta, legitimació moral i suport logístic del guardó que havia de ser (que teòricament és) el súmmum de tots ells, el que veritablement importa: el Nobel de la Pau. Els Premi Nobel són sinònim de prestigi. Són, de fet, el premi que tothom vol guanyar per sobre de cap altre. Són el paradigma del Premi.
Hi ha una excepció, però: la del gremi que controla la fàbrica de somnis del món: el cinema. Em refereixo, és clar, als Premis Òscar. Tot en ells és mitologia i llegenda, començant pel propi nom del premi, que neix d’un comentari casual de la secretària dels premis, Margaret Herrick l’any 1931, que trobava que l’estatueta era clavada al seu tiet Oscar(2): en realitat el nom oficial dels premis era, i és, Premis de l’Acadèmia de Cinema. Un nom molt menys glamurós, per cert. Els premis Òscar són el paradigma de la universalització d’un fet específic: un gremi premiant-se a sí mateix acaba organitzant la que potser sigui l’única cerimònia que conec capaç de competir en popularitat amb els Nobel. O de superar-la.
L’arquitectura és un ofici que, amb la seva mescla d’art i tècnica, amb la seva capacitat d’erigir-se en una cosmogonia completa, ho té tot per convertir-se en la base d’un premi autènticament popular, o autènticament prestigiós. El primer encara no ha passat. El segon bastant més, però no del tot.
Un premi d’arquitectura és el reconeixement dels mèrits d’alguna part de la professió o d’algun arquitecte que l’entitat organitzadora es veu amb cor de jutjar i que considera rellevats i exemplars. Un premi és, en primera instància, un retrat del promotor del premi: una llista dels seus gustos. Llista que, per a que tingui un mínim de prestigi, s’ha d’elaborar seguint unes convencions determinades, la més important de les quals és el nomenament d’un jurat. El jurat és la garantia de solvència tècnica, de coneixement, de prestigi i, sobretot, d’independència.
Un premi és, essencialment, un enorme esforç de comunicació: comunicar bon gust, prestigi. El prestigi d’un promotor que vol significar-se i donar-se a conèixer dins el món de la cultura. L’esforç de comunicació sol culminar, i gairebé sempre acabar, en una cerimònia solemne més o menys glamourosa.
Però si ho analitzem amb deteniment i hi pensem un segon cop descobrirem ràpidament que un premi, qualsevol premi, així siguin els Nobel o l’Òscar, és, per sobre de tot, un projecte: un projecte de posicionament. Un projecte de comunicació. El projecte d’un llegat. El projecte d’una visió en perspectiva que, per acumulació de premiats, categoria rere categoria i any rere any, parlarà, i retratarà amb precisió, i com cap altra cosa, què vol ser aquella institució o aquella marca. La gestió de la post-cerimònia serà clau en aquest projecte: una beca o un pressupost per investigar o desenvolupar producte poden ser un retorn tan directe com tota la resta del procés.
Els premis d’arquitectura han estat oscil·lant entre el glamur del Oscar i el prestigi del Nobel sense que s’hagi aconseguit massa cap de les dues coses: sovint premis interessants són gairebé desconeguts i grans cerimònies venen fum. La coherència, la continuïtat, la feina amb rigor i molta audàcia poden donar el reconeixement del reconeixement (la preuada joia buscada). I, amb sort, els escàndols entre bambolines crearan la mitologia. Hi ha recorregut per a fer-ho.
(1) Poca broma amb la indústria minera, que, vista en perspectiva, ha estat un dels sectors més determinants per al progrés de la història els darrers tres-cents anys. La Revolució Industrial no comença per la indústria tèxtil, sinó per la mineria a cel obert, promotora de la Màquina de Vapor. La dinamita (nom comercial del TNT o Trinitrotoluè) és, essencialment, nitroglicerina estabilitzada, fàcil de fabricar, de manejar i de transportar.
(2) Desconec si hi ha cap fotografia del tiet en qüestió, pel que mai he pogut saber si aquest símil era real o no.