Les demandes socials no són gratuïtes. La ciutadania, presa en el seu conjunt, es mou amb una gran economia de moviments. Així, si hi ha una gran demanda d’innovació, si aquest terme omple molts llibres, és present a les sobretaules i a les converses d’amics, és perquè respon a uns condicionants socials molt forts. La globalització implica una aspiració universal a unes condicions de vida més dignes, més segures, més regulars, a una societat com la nostra on, per lustres o anys (molt ràpidament, vaja), es perden alguns dels grans avenços socials possibilitats per la Revolució Industrial. Als anys cinquanta, la diferència de sou entre un alt directiu d’una empresa més o menys gran i un empleat base era de dos a vint cops. Actualment, l’estàndard està fixat en més de dos-cents.
La Xarxa és el component volàtil, difós, virtual per excel·lència: el medi que defineix el món actual, globalitza les catàstrofes instantàniament, sigui un atemptat a Kenia, un terratrèmol a Turquia, inundacions a la costa del Pacífic de Colòmbia o un incendi a un camp petrolífer d’Alaska o Sibèria.
El món de la construcció va a remolc d’aquesta situació. És un món contraintuïtiu, ja que les dinàmiques locals tenen un pes considerable en la seva estructura econòmica. Així, el món de la construcció tradicional(1), o, dit d’una altra manera, el món de la construcció pre-crisi, té un recorregut i un pes considerable a l’instant actual.
Però això canviarà. Una manera precisa de veure-ho és observar la promoció pública: l’interès per a desenvolupar tipologies alternatives, per a treballar d’acord amb aquesta nova sensibilitat difosa és una demanda social fortíssima, i, fins i tot, un recurs de supervivència per als propis polítics, que, de no proveir-la, els passarà per sobre. Prenguem els casos de Barcelona o Madrid: les dues obres públiques més importants de la ciutat als darrers anys han estat corredors verds; buits, passadissos de verd i aire pur. Parlem de Madrid-Río i de la Diagonal Verda a Barcelona.
Aquest món de la construcció no és tan sols deutor de les necessitats socials. És configurat i estructurat per la cultura. Proposa, selecciona, es defineix en la seva complexitat per aquestes relacions amb la cultura. I, a través d’ella, amb la vida.
Una manera de mirar d’entendre el moment actual amb precisió és analitzar la gestació del paradigma actual. El mateix que ara està canviant. El que ens va portar a definir, i a construir, i, anant més lluny encara, a entendre i concebre la construcció d’edificis (singularment d’habitatges) com màquines d’habitar. Hem passat del maó, la pedra i la fusta local tractada sense massa sofisticació amb que es construïen totes les arquitectures rellevants clàssiques i medievals(2) al formigó armat i, sobretot, al acer i al vidre. A les estructures aèries, a la naturalesa entesa i mesurada en termes com verd o espai: la natura més enllà del vidre.
No, no va ser el Moviment Modern el que va canviar aquesta sensibilitat. Aquest moviment va ser més aviat va ser el que va tenir la capacitat de condensar els avenços previs en un tot coherent: els avenços tecnològics al món de la construcció(3), les inquietuds socials i artístiques i, per sobre de tot, el llenguatge de la Revolució Industrial consolidada. El Moviment Modern construirà el seu somni i les seves dues principals proeses: la classe mitjana i l’Estat del Benestar.
Més tard construirà, també, això mateix convertit en malson.
El canvi de sensibilitat no es gesta, doncs, a principis del segle XX, sinó dos-cents cinquanta anys abans, a mitjans del segle XVII, amb l’aparició del Barroc.
Trigarà tot aquest temps a consolidar-se. El que no és fàcil d’entendre des de la nostra perspectiva, en que es demanda que els canvis es facin efectius en hores, dies o setmanes. Cas contrari queden relegats a un breu a la plana vint-i-set del diari. En aquests dos-cents cinquanta anys la Història progressarà geomètricament, disparada pels grans homes d’aquella època. Tots els canvis que es produiran a posteriori seran lineals i aniran en la direcció que aquests van indicar.
Fins ara.
La concentració de grans homes en aquella època serà gairebé inconcebible, i paral·lela en tots els camps: Newton, Leibiniz, Hooke, Cromwell, Lluís XIV. També Shakespeare i Cervantes. I arquitectes com Christopher Wren, Nicholas Hawksmoor, Lorenzo Bernini, Francesco Borromini o, a Espanya, Juan de Herrera. Descartada (injustament, com ja s’ha dit) la influència del Gòtic, aquests arquitectes citats seran els arquitectes de l’espai. Els primers arquitectes de l’espai des del Panteó o Santa Sofia, de fet. Seran els arquitectes de la llum. Seran els arquitectes del buit. Seran els arquitectes que insinuaran totes les demandes que es van fer, a posteriori, a la tecnologia de la construcció: grans llums. Grans superfícies transparents. Estructures capaces d’expressar-se per elles mateixes. Christopher Wren, per primer cop, no es limitarà a concebre i a imaginar els edificis, construint-los després pel mètode assaig-error fonamentat únicament en la seva experiència. Wren els calcularà. I ho farà per primer cop a la història.
La nostra situació actual és paral·lela a la d’aquella època. Les estructures lleugeres posen l’Home al centre un altre cop. Un home lligat, fusionat, pertanyent al medi ambient. A un medi ambient recuperat. Millorat. Buckminster Fuller volia cobrir Manhattan: pessimista vers el medi ambient de la seva època (i no fa ni cinquanta anys d’allò: així de ràpid evoluciona tot), el seu gest vol convertir la ciutat sencera en un jardí. Fuller vol cobrir Manhattan amb una estructura que, per la seva relació pes-volum a cobrir, és virtualment immaterial. Fuller treballa sense pes..
Toyo Ito, ni vint anys més tard, posarà nom al somni: el Pao de la Dona Nòmada(4). La Dona Nòmada és, primer que res, això: una dona. L’arquitectura actual és femenina. Aquesta dona viu a una nebulosa. Viu a la nostra nebulosa actual.
Tots els canvis actuals, doncs, tenen un sentit. Una direcció. El BIM permet gestionar la lleugeresa. El control numèric i el 3D Printing treballen amb quantitats de matèria insignificants vers l’espai a cobrir. No és que estem vivint un moment apassionant. És que l’estem construint. I va en aquesta direcció. El canvi és difós perquè som natura. És lleuger perquè ho hem de construir tot: construir per als països emergents. Construir per als refugiats. Construir ràpid i bé per a pal·liar aquestes demandes urgents motivades pels canvis actuals. Construir lleuger per fondre els límits de la ciutat amb els del camp. Per a incorporar el verd a les nostres teulades, a l’interior dels habitatges i dels equipaments. Per a tornar-lo productiu. Construir difós i transparent perquè no tenim res a amagar.
Tot aquest panorama és el que motiva la nostra sensibilitat vers la innovació.
(1) La tradició és, de nou, un concepte difós i perillós d’usar que, en aquest article, es pot definir com aquella dinàmica que porta funcionant el nombre suficient d’anys com per a que puguem oblidar convencionalment el seu origen. És, doncs, un terme un tant orwellià: les coses han estat així no pas perquè sempre hagin estat així, sinó perquè creiem que sempre han estat així.
(2) El Gòtic seria l’honrosa excepció a tot això, però, com es veurà (i citarà més endavant), no comptava. Per altra banda, el gòtic pres com a revolució constructiva porta al límit les tècniques ancestrals. No n’inventa de noves.
(3) I és bastant fàcil saber per què els consolida: el primer Moviment Modern usa aquestes tècniques, però no les explicita. Les amaga. El primer moviment modern racionalista de casetes blanques amb finestres corregudes és molt reaccionari constructivament. Tan poc sincer, de fet, com els historicismes que criticava amb violència.
(4) I aquesta Dona Nòmada té un nom i un rostre: el d’una Kazuyo Sejima de vint-i-vuit anys, ella mateixa fascinant, bella, etèria, immaterial.