L’arquitecte català Jordi Ludevid (Barcelona, 1950) presideix el Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes d’Espanya i la Unió Professional espanyola. A més, és vicepresident de CEPLIS, el Consell Europeu de les Professions. Arquitecte i màster en Gestió Urbanística per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), compta amb despatx professional a Manresa i Barcelona i ha exercit com a arquitecte municipal en diversos ajuntaments de la comarca barcelonina del Bages. El CSCAE i Barcelona Building Construmat han arribat a un acord de col·laboració per a promocionar el saló organitzat per Fira de Barcelona entre els arquitectes espanyols.
En la seva qualitat de president dels arquitectes espanyols, quin és l’estat de salut de la professió? Ha superat ja la crisi?
J.L.- Els últims anys han seguit sent un període molt dur per als arquitectes espanyols, durant el qual hem demostrat ser una professió resilient respecte de les noves circumstàncies. Hem percebut una lleugera millora, tal com es recull en l’estudi del Consell d’Arquitectes d’Europa, i me n’alegro per això, però els arquitectes del nostre país s’enfronten a una situació especialment complicada, no només per haver quedat ‘tocats’ per la crisi del sector, sinó perquè els honoraris continuen sent escandalosament baixos en relació a la dedicació i qualitat que requereixen la major part dels treballs professionals. Els arquitectes espanyols cobren la meitat que la mitjana europea i són tan bons com el millor. No obstant això, aquesta situació no està resolta, no podem parlar que la crisi estigui superada. No ho està.
L’estat de salut de la professió té per altra banda, a més de l’aspecte econòmic, aspectes propis, aspectes especials. Que no són transversals. I en això treballen intensament el CSCAE, el CAE i la UIA. Ens cal, per aquest ordre, clarificar la missió dels arquitectes (al servei de l’habitabilitat), disposar d’un relat propi sobre la nostra capacitat d’especialització, incrementar des del grau la formació econòmica i jurídica, i promoure determinades polítiques públiques d’arquitectura avui disminuïdes. Per estar en igualtat de condicions, i generar ocupabilitat, necessitem això. Resulta imprescindible.
En aquest sentit, quines mesures creu que s’haurien d’implementar per ajudar els arquitectes espanyols?
J.L.- Espanya no té referències ni de qualitat ni de preus per als nostres contractes. El mercat està a les fosques. En altres països, com Alemanya o França, hi ha missatges públics i sistemes d’estimació de costos que permeten al licitador i a cada arquitecte, acordar uns honoraris dignes i adequats a la feina a desenvolupar i la seva qualitat. En el cas d’Espanya no hi ha aquest tipus d’eines, ni tan sols per a la contractació pública. D’aquí, la diferència de la nostra remuneració amb altres països europeus. El CSCAE ha proposat a l’Administració General de l’Estat un plec de condicions per a la contractació pública de la redacció de projectes, associat a un sistema d’estimació de bases de licitació i a un manual de qualitat del projecte arquitectònic que garanteixi el contingut i la qualitat de els treballs. Abans de demanar i exigir, sempre oferim solucions.
Necessitem també una Llei d’Arquitectura, avui imprescindible, ja plantejada fa temps des del CSCAE, que com passa en països veïns regularia i donaria forma a aspectes clau com la sensibilització de la societat davant els valors arquitectònics, la defensa del patrimoni, la millora de l’habitabilitat a través de la promoció del projecte arquitectònic i urbanístic i un entorn construït de qualitat, aspectes que servirien per a la millora de l’entorn habitable i perquè els arquitectes puguin posar-se a disposició de la societat aprofitant al màxim les seves capacitats.
Fa pocs dies, l’estudi RCR Arquitectes ha estat guardonat amb el Premi Pritzker. A més de premiar la qualitat de l’arquitectura espanyola, què més pot significar aquest premi per a la professió?
J.L.- Aquest premi ha suposat el reconeixement a una arquitectura de molta qualitat, una arquitectura de context i de compromís amb el lloc, a un treball conjunt de tres professionals persistents, desenvolupat en una època en què l’arquitectura, especialment l’espanyola i el seu model professional, estan en dubte i assetjada per interessos desreguladors. Ningú inverteix en això i no obstant això triomfem. Una paradoxa enorme i perillosa..
Primer, cal felicitar els premiats, grans professionals, perquè el mèrit és seu i de la seva trajectòria, impressionant, extraordinària, avalada per premis, exposicions i ressenyes, com van ser el Premi d’Arquitectura Espanyola Internacional 2015 d’aquest Consell Superior, lliurat en el Palau del Senat, o l’exposició monogràfica de la Fundació ICO de l’any passat.
Però en segon lloc, també és el triomf d’un model i un entorn. No hi ha Apple sense Silicon Valley. Cal recordar-ho. Hauria de servir per tornar a invertir en el model, per reforçar-lo, un model únic i diferent, el model professional del nostre país, i per fer entendre que una arquitectura de qualitat i un treball compromès només es poden aconseguir quan s’aprecia a l’arquitectura com una disciplina d’interès públic i social al servei de l’habitabilitat dels persones, que necessita aquest reconeixement legal i uns sistemes d’adjudicacions i de contraprestacions econòmiques justos. No les tenim. I no obstant això triomfem. Lleó d’Or a Venècia i Pritzker 2017. No és poca cosa! No és casualitat, sinó causalitat. Però ara necessitem, reinvertir, necessitem una Llei.
I per als arquitectes del futur?
J.L.- Per als arquitectes del futur aquest premi serà un referent importantíssim, com ja ho fos el Pritzker a Rafael Moneo el 1996. Estic segur que per als estudiants d’arquitectura serà una motivació més per desenvolupar la seva feina amb dedicació. Ara anem a pel tercer.
En aquest sentit, quin futur els espera als estudiants d’arquitectura?
J.L.- L’habitabilitat de les persones i l’especialització. Aquest és el present i aquest és el futur de la nostra professió. Un component essencial, un paradigma creixent. Crec que alguns seguiran desenvolupant els treballs tradicionals de l’arquitecte però adaptats a nous procediments i models de gestió. Molts altres van a treballar en noves formes d’exercici, connectades amb la missió de l’arquitecte que és treballar a favor de l’habitabilitat, però des de camps diversos. D’altra banda, el context urbà del nostre país ens indica que la rehabilitació i regeneració van a tenir un major pes en el sector. Totes aquestes qüestions definiran el futur laboral dels actuals estudiants d’arquitectura.
Barcelona Building Construmat celebra al maig la seva 20ena edició. Què en pensa el president dels arquitectes espanyols del Saló Internacional de la Construcció de Fira de Barcelona?
J.L.- El CSCAE porta col·laborant amb Construmat des de les primeres edicions i he seguit amb molt d’interès la seva evolució i reestructuració per adaptar-se als nous temps del sector de l’edificació. Així que primer vull felicitar el saló per 20 anys de continu treball mostrant-nos com es poden oferir espais de trobada i relació amb noves solucions que millorin l’habitabilitat de les persones i que puguin ser un referent en innovació i tecnologia.
La tasca del saló ha estat sempre importantíssima com a punt de trobada per poder prendre el pols al sector i estic segur que en aquesta nova etapa va poder servir de catalitzador per seguir impulsant el múscul econòmic i empresarial de totes les parts que participen en el procés edificatori. Nosaltres farem la nostra part … Però és que el president del CSCAE és un barceloní en actiu…
Finalment, i un cop superada la crisi, quins són els temes claus que s’han d’abordar d’ara endavant per ser un sector més productiu?
J.L.- Primer. La productivitat del sector serà col·laborativa, o no serà. El que gairebé sempre s’oblida. Això és essencial al sector, és constitutiu, punt de partida. Hi ha diversos agents i tots som necessaris. Hauríem d’aprofundir en això. Intentarem liderar transversalitats.
Segon. Els arquitectes enfoquem el nostre treball i oferim les nostres prestacions cap a tots els camps professionals en què hi hagi una demanda. Això sí, tota la productivitat i activitat futura passarà per la modernització del sector en el seu conjunt, amb la incorporació de les noves tecnologies, BIM, sostenibilitat i eficiència. En el cas de la rehabilitació i regeneració urbana, considerem que és una necessitat de primer ordre perquè afecta l’habitabilitat de les persones. Perquè el sector de l’edificació es transformi amb una major dedicació a la rehabilitació cal, a més del compromís dels arquitectes, una política pública clara i ferma i el suport i la cooperació de tots els agents involucrats.
I tercer. Millors regulacions. Millor CTE, per exemple. Llei d’Arquitectura i Plecs de Condicions. Etc. Entre tots, ho aconseguirem. També amb Barcelona Building Construmat.
Barcelona, març de 2017
Eduard Pérez Moya
93 233 21 66
eperezm@firabarcelona.com