Andrés Jaque. Arquitecte.
A la teva instal·lació / performance Ikea Disobedients (2012-2013) revelaves les mancances d’un sistema comercial amb vocació aparentment universal que en realitat es dirigeix només a aquesta part de la societat que s’ha decidit triar perquè representi el conjunt de la societat obviant al que quantitativament és la majoria de persones i col·lectius que formen la nostra societat.
Aquesta actitud em sembla indicativa de la manera en què afrontes la teva feina, que sembla fer evident l’estructura subjacent del món que ens envolta criticant al mateix temps la representació d’aquest. Podries indicar-nos si et veus representat en aquesta manera d’afrontar els projectes i estendre’ns una mica més la teva actitud cap a ells?
Crec que hi ha una revolució en la manera d’entendre la innovació. Ja cap indústria anhela donar productes genèrics per unificar els seus mercats. Ni tan sols estem ja en els temps del customized mass production (un nombre molt limitat de components que podien recombinar per oferir algunes distincions que diuen la sensació que el producte s’adaptava al gust particular de cada client). Vivim en un moment en què qualsevol producte és en realitat l’accés a una plataforma que celebra la persitat i que realment serveix un producte adaptable a les circumstàncies de cada client en cada moment. Això és un canvi de paradigma, que requereix tota una cultura de la diferència, de la celebració del que minoritari. Algunes empreses han entès això, i han aconseguit capturar l’esperit del nostre temps; i a altres els costa més.
L’interessant per a mi és que això apropa la cultura i la política (dos camps en els que fa molt temps se celebra i es reivindica la persitat, el que es troba en transició, l’abandó de la idea de normalitat davant del reconeixement de la gran riquesa del dia a dia) a la indústria i a la innovació.
La innovació a hores d’ara només pot ser política.
Els teus projectes d’habitatge semblen treballar sobre la idea de fer un lloc: la casa respecte de la seva parcel·la, les perses peces que la componen entre elles, els plans horitzontals i verticals entre ells creant perses altures i nivells, els mobles … Què pots dir-nos d’aquesta relació entre aquest programa que va trobant el seu lloc i el medi on s’assenta el projecte?
M’interessa com allò domèstic és ara un camp per pensar la manera en què l’humà es relaciona amb les escales del que territorial i amb les escales diminutes del que microscòpic. Crec que la casa és el lloc on es prenen grans decisions sobre el canvi climàtic, i alhora el lloc on es fan servir les partícules més petites produïdes en sèrie, les molècules que contenen els cosmètics, i viatgen de la pell als rius ia les plantes de tractament d’aigua. La domesticitat ha pres el protagonisme polític que abans tenia carrer. Però són un altre tipus de polítiques: polítiques del cos, del medi ambient, del gènere, del consum; no tant les dels partits polítics o les de la manifestació.
Projectes nostres com la Casa a Neverland, la TUPPER HOME o la Casa Sacerdotal Diocesana de Plasència, s’han basat en explorar el potencial d’aquest paper polític de l’habitatge.
Quina és la relació entre el projecte entès com un aparell per teixir relacions humanes i l’inpidu que l’habita?
És una pregunta molt bona. En aquests moments no hi ha manera de ser un inpidu sense formar part d’una xarxa d’extensions i relacions. Hi ha pocs casos en què es pugui estar en societat sense connectar-se a una xarxa de telefonia mòbil. O sense dependre en algun moment de les nostres vides de tractaments, substàncies o equipament mèdic. O sense un perfil creditici, un currículum, una xarxa de suports. Ésser humà és ser un node en una xarxa material i relacional. L’arquitectura no pot deixar de ser sensible a aquesta condició contemporània. Els arquitectes produïm dispositius relacionals. La idea de l’edifici, com a objecte autònom, és conceptualment naïf des de finals del segle XIX.
Però l’important és pensar quin potencial té això a hores d’ara per a l’arquitectura. Nosaltres estem molt compromesos amb explorar l’arquitectura com a part de sistemes transmaterials i transmediàtics. Durant els últims tres anys hem treballat amb Grindr per exemple desenvolupant potencials urbans associats al seu locative media. Projectes com la Rolling House for the Rolling Society (que desenvolupem precisament en col·laboració amb Construmat a 2009) va ser el primer projecte arquitectònic que plantejava una col·laboració entre el medi construït i les xarxes socials. De la mateixa manera que els media van desencadenar l’arquitectura moderna, noves formes d’interacció estan transformant l’espai en què l’arquitectura opera.
L’interessant per a mi és que els locative media desafien moltes de les previsions que en els 60 i 70 es van fer de les implicacions de la interacció digital. Si en aquest moment es pensava que la localització deixaria de ser important (podríem treballar en qualsevol banda, podríem mantenir relacions sexuals en la distància) els locative media com tinder o Grindr han donat una nova importància a la proximitat. Les nocions més arrelades en l’arquitectura estan guanyant un nou protagonisme, però en un format que qüestiona les maneres de fer del passat.
A més a has descrit la Casa Neverland com un paisatge hedonístic dibuixat per l’extrema felicitat (o la seva il·lusió a través de les drogues de disseny, el sexe, la música, etcètera) que coexisteix amb aspiracions d’especulació i jubilació. Podries parlar-nos de l’actitud a l’hora d’afrontar uns paràmetres de projecte tan aparentment canviants i variables?
La Casa a Neverland està pensada per fer compatible els desitjos d’hedonisme dels seus propietaris, una família de col·leccionistes d’art molt informats; i les comunitats mediambientals de la Cala Vadella en què la casa es troba. També hi ha entre el present dels seus propietaris i el seu futur. És una interfície entre diferents realitats.
Els teus projectes estan concebuts com a organismes dotats de vida pròpia, moltes vegades literalment en incorporar-hi la biologia, un munt de parts mòbils, mecanismes complexos de funcionament que transcendeixen completament les intencions del programa d’usos per dialogar amb el medi ambient o fins i tot recrear per millorar les seves condicions d’habitabilitat. Podries parlar-nos de la relació entre el promotor del projecte com a persona, empresa o institució que demana unes necessitats concretes i la creació d’aquest organisme que les transcendeix (complint-les) per focalitzar-se en aspectes més infraestructurals?
L’arquitectura és sempre performativa. Només es pot entendre quan entra en ús a través de l’ús, quan és travessada per la vida. Crec que una casa només pren vida quan es connecta amb el paisatge, quan se celebra en ella una festa, quan serveix de suport perquè uns ocells niïn en ella, quan el termòstat detecta un canvi de temperatura i encén la calefacció. Només a través de la concatenació d’esdeveniments s’activa les relacions socials de l’arquitectura. L’arquitectura que fem a la meva oficina part d’aquesta sensibilitat, i per això ens interessen els elements que faciliten i aporten un llenguatge estètic a aquesta forma de veure el món.
La teva oficina incorpora un equip multidisciplinari en què els arquitectes conviuen amb sociòlegs, politòlegs o antropòlegs i un equip tècnic format per experts en medi ambient. Com es gestiona aquest equip i quins resultats produeix confrontats amb la manera tradicional i estesa d’entendre un projecte d’arquitectura com un exercici de síntesi?
Nosaltres no esperem que arribin els encàrrecs, els fabriquem. De la mateixa manera fabriquem als nostres clients i ens fabriquem a nosaltres mateixos. Per a mi, l’arquitectura té un gran potencial per intervenir en temes actualment en disputa, com la desigualtat, el canvi climàtic, la manera en què allò personal es connecta amb el col·lectiu… Però això és una cosa molt difícil. Per això a la nostra oficina ens veiem obligats a dedicar un 60% del nostre temps i recursos a investigar. Perquè necessitem produir el coneixement necessari per tenir accés a aquestes realitats. Ara mateix treballem en un gran projecte sobre sexe i urbanisme. Però portem ja tres anys desenvolupant-lo. Però ens està permetent i a entendre processos que d’una altra manera serien indesxifrables.
Podries parlar-nos de les teves referències de fora del món de l’arquitectura, principalment del món de l’art?
Jo he trobat un gran camp d’afinitats en l’art. En aquests moments treballem en un terreny intermedi entre art i arquitectura i jo crec que és molt fructífer. Va ser una gran alegria que l’any passat ens guardonaran amb el Frederick Kiesler Prize, que premia aquelles persones que han treballat en la intersecció d’art amb arquitectura. En anteriors premiats com Frank Gehry, Olafur Eliasson, Andrea Zittel o Cedric Price, és possible reconèixer el enriquidor que ha estat en les seves carreres operar en un terreny mixt.
És també una cosa que ens ha permès entendre amb més precisió les implicacions per a l’arquitectura de les tensions que viu l’art contemporani. Això ens ha permès treballar amb intensitat en projectes com els del Museu Centre d’Art Dos de Maig, la nova utilització de la seu al Marais de París de les Galeries Lafayette, la Fira ARCO … i també fins i tot poder treballar com a comissaris connectant l’art amb l’urbà en projectes com el de la Manifesta 12 a Palerm.
El teu projecte per a la Biennal de Venècia de 2010 construeix un núvol amb les relacions creades en un pis ocupat per quatre persones al carrer del Peix de Madrid. Aquest aspecte evanescent, escumós, difús, gairebé efímer és una cosa que has traslladat a posteriori a intervencions més permanents i socials. Podries parlar-nos d’aquesta materialitat difusa?
És un ús polític de la tradició de la decoració d’interiors. Va ser realment fantàstic poder desenvolupar-lo sota el comissariat de Kazuyo Sejima, amb la qual seguim tenint molta proximitat. Ella havia dissenyat deu anys abans la ciutat de les nenes i crec que veia la nostra feina com una cosa que compartia aquella sensibilitat. Va ser una relació molt enriquidora per a nosaltres.
Podries parlar-nos de la relació de la tecnologia amb la present condició política del nostre món?
Bruno Latour ha estat una importat referència en el meu treball. L’any passat vam desenvolupar amb ell una part de la seva exposició Reset Modernity al ZKM. Latour va escriure fa temps que “la tecnologia és la societat feta perquè duri”. Jo comparteixo amb ell la idea que l’arquitectura o qualsevol altra forma de tecnologia no està feta per a contenir o servir al social; sinó que és en si mateix el social. No hi ha manera d’entendre què som si se’ns despulla dels nostres multiversos materials.
Podries parlar-nos de la relació de la tecnologia amb les teves obres?
Tot el que jo dissenyo és tecnologia. Crec que tan tecnologia és un maó o unes regles d’un joc, com un ipad.
Finalment, Podries donar-nos alguna pinzellada de la concreció de tots aquests temes en el teu recent projecte Wikihouse?
La debilitat de moltes propostes digitals de les últimes dècades és que han pensat només en dues escales d’agregació social: la de l’inpidu i la de la societat en el seu conjunt. Això és extrem en el cas de la wikihouse. Pretén ser innovadora però ens retrotreu al món de la inpidualitat suburbial de la postguerra. El Mak de Vienna ens va demanar una obra que es basés en l’ús de la tradició de la Wikihouse, i vam decidir aportar una versió veïnal d’aquesta innovació inpidual. El nostre projecte és bàsicament una exploració formal i social de patrons d’agregació veïnal. Ara mateix està exposat a Vienna i estem molt contents del debat que ha desencadenat.