L’arquitecta Anupama Kundoo (Pune, 1967) va fundar el seu primer estudi d’arquitectura a la ciutat índia d’Auroville el 1990, amb només 23 anys. En els més de 15 anys que va treballar a la ciutat experimental que va idear Roger Anger va consolidar algunes de les bases més sòlides del seu concepte de l’arquitectura, com ara la investigació i l’ús de materials austers i econòmics, fruit en molts casos de pràctiques gairebé artesanals, i el convenciment que les persones són el recurs més important per a un arquitecte. Després de doctorar-se a Berlín i ser professora a Londres, Nova York, Brisbane o Venècia, des de 2005 imparteix classes a l’Escola Superior d’Arquitectura i Tecnologia de la Universitat Camilo José Cela de Madrid.
Què pot fer l’arquitectura per la societat i la gent?
Anupama Kundoo: L’arquitectura és la manifestació de la nostra forma de viure i un reflex dels valors de la societat. Idealment, els arquitectes són visionaris i poden integrar preocupacions aparentment diverses en els projectes que proposen. Poden sintetitzar diverses qüestions a través del disseny i dissenyar projectes que responguin a les necessitats de la societat, incloent una projecció en el futur. Reflexionen sobre el context més ampli de l’espai, el lloc, el temps i les persones, i la seva arquitectura i disseny tenen la capacitat de dirigir el desenvolupament de la societat i, en última instància, millorar la vida de les persones d’una manera conscient a partir de les conseqüències i implicacions socials, ambientals i econòmiques de les seves accions. A banda dels aspectes racionals, l’arquitectura com moltes altres arts té la capacitat de provocar experiències, crear emocions i espais amb les seves pròpies característiques. Això en si mateix pot tenir una enorme influència en la societat; l’arquitectura pot crear pau i tranquil•litat, bellesa i alegria.
Quant té l’arquitectura del compromís social, de participació directa en la qualitat de vida d’un col•lectiu de persones?
A.K.: Quan les persones fan servir les seves pròpies capacitats, creixen més segures i estan facultades per resoldre els seus problemes sense dependre dels altres. Es produeix molt enriquiment i construcció de comunitat quan les persones amb diverses capacitats i habilitats es donen suport o complementen entre si.
Som prou crítics amb el desplegament de noves tecnologies (supercomputació, intel•ligència artificial …) en gairebé totes les àrees de la nostra vida personal i professional?
A.K.: Tot i que la tecnologia està destinada a aconseguir les coses que necessitem o desitgem, hem de ser més crítics, no només per definir quines tecnologies volem desenvolupar, sinó també amb l’ús que els donem. Avui en dia som menys autosuficients i no sabem com fer moltes coses que utilitzem en el passat. Això es deu a un mal ús de la tecnologia, el que condueix a la pèrdua de coneixements i habilitats i a una població més pobra en relació amb el nostre propi cos. La tecnologia és molt important, però ha d’ajudar a donar poder a les persones, no alienar-les.
Vostè es refereix al concepte de dualitats com la base del funcionament de moltes activitats humanes. Destaca especialment la dualitat del material i de l’espai com a determinant en l’arquitectura. Com defineix el seu treball, la seva concepció de l’arquitectura a partir d’aquesta dualitat?
A.K.: Existeixen dualitats. No és bo ni dolent. Tenim home i dona; terra i aigua, i hi ha indústria i natura. Així que si treballen juntes, llavors hi ha enriquiment i progrés. Si treballen unes contra les altres, hi haurà destrucció per a tots dos. Així que per a mi, la manera d’evitar la batalla és invertir en coneixement i expandir la seva consciència per fer-nos conscients que tots dos hi existeixen simultàniament i que són necessaris per avançar. Així que la meva idea és que com arquitectes tenim el coneixement i la capacitat per sintetitzar dualitats. Els materials i l’espai s’informen entre si i es reuneixen en una síntesi. L’arquitectura desafia els límits del material no per anar en contra de les seves propietats, sinó per entendre-profundament i usar-les en les seves aplicacions òptimes.
Per què considera que l’habitatge és l’àrea més rellevant o definitòria de l’arquitectura o de l’activitat d’un arquitecte?
A.K.: L’habitatge ha estat un tema cabdal durant aquests dos últims segles. Abans de la industrialització, la gent desenvolupava a poc a poc el coneixement i les habilitats per construir amb els recursos disponibles, mentre que a la nostra societat industrialitzada l’habitatge s’ha convertit en un producte, sense compromís ni participació dels ciutadans. Subvertir aquesta situació és un dels nostres reptes més importants, hem de facilitar la participació de la gent, almenys en certes tasques, però especialment on l’habitatge no pot ser garantit d’una altra manera. La gent podria usar el seu temps, coneixement i dedicació per ajudar a reduir alguns dels costos, encara que això no serà possible sense la col•laboració amb institucions públiques. Hi ha molt per fer en aquest camp, que necessita canviar la seva direcció actual cap a un enfocament holístic i alternatiu.
Davant dels materials d’última generació, quins són els valors del ferrociment?
A.K.: Porto treballant més de 15 anys en la investigació del ferrociment, en la seva gran potencial i plasticitat com a material. Es basa en la geometria i la forma per aconseguir la força i no la suma de més quantitat de material. Crec que la diferència més gran amb alguns dels últims materials és que el ferrociment té un gran potencial tant en els països desenvolupats com en els països en vies de desenvolupament a causa de la seva assequibilitat, la disponibilitat i el seu baix impacte ambiental. Tracte de promoure l’ús de molt pocs recursos naturals i incrementar l’ús de recursos humans, com el coneixement i la intel•ligència (geometria i enginyeria), per concloure en un ésser humà més complet. Al ferrociment, l’ús de la geometria és crucial ja que la forma dóna la força de l’estructura. Igual que els elements prims com el paper, no té força fins que li dones una forma. El fet que la forma concedeixi força és un factor arquitectònicament molt atractiu. A més, ambientalment, suposa estalviar quantitats enormes de material gràcies a l’ús intel•ligent de la seva forma. Així que confiem en geometria i enginyeria per reduir significativament el consum de material.
Aquest va ser l’origen de la meva investigació. A l’Índia tenim el 2,4% de la terra de tot el planeta amb una sisena part de la població mundial. Això suposa tallar les porcions de la coca més primes perquè tenim moltes més boques per alimentar. No obstant això, en lloc de lamentar-se sobre l’enorme població i la misèria, es pot posar en valor que una enorme població també significa una gran quantitat de recursos humans, molta intel•ligència, molt de temps i alegria vital, etc. Per tant, crec que aquest és l’aspecte positiu. Val la pena explorar la contribució de la gent cap a la solució de les seves pròpies necessitats. El ferrociment és un exemple d’una tecnologia en què es requereixen relativament poques persones expertes, i on molts més poden participar i contribuir. En lloc d’allunyar-los del procés, els paletes poden adquirir habilitats i aprendre a produir aquests elements en els patis del darrere de casa seva, en el seu temps lliure, en les seves caps de setmana, guanyar més diners, ensenyar a altres persones. Així es desenvolupen les habilitats. Per exemple, una persona sap qui els va ensenyar com teixir un suèter: la seva germana gran o la mare. En aquest cas podria fer-se d’una forma similar.
Una definició del seu treball com a arquitecte que li he llegit en alguna ocasió i que li demanaria que desenvolupi una mica: “és com unir-se als forats en una xarxa de pesca, es pot fer i és igual el material utilitzat”
A.K.: L’arquitectura es centra en el disseny del “buit”, la part que no està construïda. Els elements de la construcció hi són per crear els espais “no construïts” previstos. Així com en el vell refrany, “la funció de l’olla està en el seu res”, l’essència de l’arquitectura rau en aquests espais negatius que són habitats per la vida humana apropiada per a totes les activitats que necessiten tenir lloc dins d’ells. No obstant això, l’arquitectura és també la síntesi de diverses preocupacions diverses, com el confort climàtic, el disseny estructural, la mobilitat i la circulació, etc i el disseny de la seva materialitat té impacte social, econòmic i ambiental. Aconseguir la millor qualitat dels espais on la vida humana pot prosperar, amb l’impacte menys perjudicial possible i les menors implicacions negatives és la marca d’un bon disseny. El pensament integrat i la síntesi harmoniosa de totes les preocupacions són clau. Per a mi el bon disseny és invisible, i està subestimat, igual que en un dinar ben cuinat no hi ha cap ingredient que es pugui assenyalar, i el resultat és una bona sensació experimentada per tots. La bona arquitectura és molt més que construcció bàsica, o resolució de problemes, o expressió de fetitxes personals i meres composicions formals. És sobretot una experiència enriquidora que es mou més enllà de la tensió dels elements estructurals implicats.
Projectes com Full Fill Homes poden ser la solució als problemes d’habitatge en àrees de recursos limitats o situacions d’emergència?
A.K.: Hi ha una gran preocupació per la migració mundial sense precedents que s’està produint, la urbanització i el canvi climàtic, i els desastres naturals que ocorren freqüentment, inclosos terratrèmols i tsunamis. Això vol dir que aviat hi haurà una enorme demanda d’estructures que puguin ser lliurades ràpidament per atendre les necessitats d’estil de vida modern, reconeixent a més la naturalesa migrant dels habitants del planeta i amb un menor impacte ambiental negatiu. La construcció de molts metres quadrats amb menys materials i molta menys energia, ha de generar més ocupació i millorar l’economia local, permetent als habitants contribuir a la construcció dels seus habitatges i evitant així el finançament del deute. Resoldre la qüestió de l’habitatge no ha de ser un procés que esgoti els estalvis d’una vida, o que hipotequi els ingressos futurs. Les persones han de comptar amb un sostre de la forma més senzilla possible i seguir endavant amb les seves vides, alliberant el seu temps per desenvolupar-se i centrar-se en la vida mateixa. La manca d’habitatge assequible s’està tornant molt estressant tant per als individus com per al col•lectiu, i hem de canviar això tan aviat com sigui possible.
Ha viscut i treballat en diferents països i continents, en societats amb percepcions probablement diferents de l’habitatge o l’espai públic. Com han influït aquestes diferents cultures en el seu treball, en la seva concepció de l’arquitectura?
A.K.: Encara que vivim en un món global hi ha molta diversitat cultural, i hem d’aprofitar-creant sinèrgies i intercanviant coneixements.
La docència és tan important com la pràctica professional de l’arquitectura?
A.K.: Com dic sovint, tinc una pràctica orientada a la investigació i un enfocament d’ensenyament orientat a la pràctica. Tots dos es nodreixen mútuament, perquè en realitat els dos formen part del tot. L’enfocament acadèmic permet agafar distància amb els teus propis projectes i tenir una mirada més àmplia del conjunt. Ajuda a contextualitzar la teva feina i també a alinear l’enfocament dels objectius en la pràctica. També contribueix a discutir l’arquitectura amb els companys i amb acadèmics d’altres disciplines. Hi límits sobre el que es pot investigar dins de la pràctica, mentre que en l’àmbit acadèmic certes preguntes poden ser estudiades amb més profunditat, dedicant temps i el context adequat per avançar en les qüestions arquitectòniques.
L’esfera acadèmica ajuda a separar-se del teu propi procés de producció de dissenys i pràctiques, i et dóna l’oportunitat de reflexionar seriosament sobre l’arquitectura a través del treball d’altres professionals i estudiants. El viatge de l’Índia a Madrid ara ha estat ric en el sentit que el context canviant m’ha donat una sèrie d’experiències i m’ha posat en contacte amb professionals i investigadors a tot el món, i m’he beneficiat de les moltes discussions que van tenir lloc. Aquest paisatge que canvia externament m’ha donat l’oportunitat de reinventar contínuament i al mateix temps arribar a l’essència del que sóc, i com veig la meva pròpia contribució en curs a través de l’arquitectura.
Quina és la seva relació amb Auroville?
A.K.: Després de la graduar-me i treballar un any a Bombai, vaig decidir viatjar allà per escriure sobre alguns dels projectes experimentals que els arquitectes pioners havien emprès. Volia recuperar especialment el treball de Ray Meeker, un ceramista californià que havia aconseguit enfornar cases de fang de grans dimensions in situ després de construir-les. També volia escriure sobre les cases construïdes per no-arquitectes que estaven experimentant amb l’arquitectura. Em van encarregar escriure per a una revista d’arquitectura índia. Quan vaig visitar Auroville, vaig descobrir la visió ambiciosa del projecte per a una ciutat desenvolupada a través de la investigació i l’experimentació en tots els aspectes, amb participació de tot el món.
Tot i que no tenia la intenció inicial d’instal•lar-hi, em vaig ocupar amb diversos projectes a curt termini i després un client francès em va encarregar el disseny de casa seva a Auroville. En passar més temps allà, vaig acabar comprometent-me amb el lloc. Vaig viure allà des de 1990 fins a 2006, i durant aquest període vaig dissenyar diversos edificis i em vaig involucrar en la planificació d’Auroville. Roger Anger, l’últim arquitecte en cap de Auroville, i jo treballem en un Masterplan que va ser aprovat pel govern de l’Índia. Roger Anger m’havia assignat àrees específiques per a projectes com el Centre de la Ciutat de Auroville, previst per a 5.000 residents, i altres instal•lacions centrals, la Zona Administrativa, així com Àrees d’Hàbitat al centre de la ciutat. Actualment estem treballant en el disseny per unes estructures residencials i industrials de gran alçada anomenades ‘Lignes de Force’. Després que Roger Anger morís en 2008, vaig continuar treballant en els projectes que estaven en marxa i també continuo investigant les tecnologies apropiades per a la construcció d’edificis i realitzant experiments a gran escala i prototips cada any. També continuo donant suport a les investigacions i els projectes que m’arriben projectes a través d’un equip establert a Auroville.
Finalment, vaig escriure la monografia sobre l’arquitecte en cap d’Auroville, Roger Anger, el 2009 i continuo manejant part del seu material d’arxiu per a futures publicacions dels seus projectes sense construir que segueixen sent rellevants per Auroville.
Veient el resultat final que va tenir, li hauria agradat que la instal•lació de “Els llibres perduts” de Barcelona no hagués tingut un caràcter efímer?
A.K.: Crec que hagués estat bonic haver mantingut la instal•lació i aprecio molt el fet que l’Ajuntament estigués considerant la possibilitat que fos permanent, però perquè això fos possible s’havia d’haver fet diferent des del principi. Totes les persones implicades van aprendre molt durant el procés de la seva creació, i això és molt important per a nosaltres. Tot i que la instal•lació és temporal, l’impacte que va produir en tots nosaltres perdurarà.
En aquests moments, en quins projectes està treballant?
A.K.: Recentment, hem organitzat un workshop amb estudiants de la Universitat IAUV de Venècia per treballar en la vida més enllà de la instal•lació Building Knowledge per a la Biennal d’Arquitectura de Venècia del 2016. En aquest workshop, els estudiants van explorar el disseny que respon a qüestions socials a posar-los en contacte amb l’actual context migratori, millorant les condicions de vida dels refugiats reutilitzant materials d’aquesta instal•lació. Les peces van ser tractades a Marghera, en col•laboració amb Rebiennale i la cooperativa Cargol, per millorar els camps de refugiats de Mali, Ghana o Bangla Desh.
Alhora, com he comentat anteriorment, estem treballant en nous prototips incloent el disseny urbà i arquitectònic de comunitats urbanes d’alta densitat que van de 8 a 10.000 persones com a models holístics sostenibles.