Foto de Cati Bestard.
Arquitecta i cofundadora de l’oficina d’arquitectura MAIO, és membre del grup de recerca Habitar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la UPC. La seva recerca doctoral es va centrar en els apartaments sense cuina de Nova York i ha estat aquest tema el que li va suposar guanyar el prestigiós Wheelwright Prize de Harvard l’any 2016. Va ser membre de l’equip de direcció de la revista Quaderns i el seu treball ha estat publicat a diverses revistes i reconegut amb diferents premis.
El convenciment de la capacitat de transformació social de l’arquitectura està a la base del teu treball. Creu que ens en sortim globalment en la consecució d’aquest objectiu?
Anna Puigjaner: Aquesta és una tasca permanent. Sempre ha d’haver-hi una reivindicació en aquesta línia per no adormir-nos mai. Sempre hem de tenir crítics, pensadors que ens recordin el paper social de l’arquitectura per no perdre pistonada, perquè és quelcom que s’ha d’alimentar. Es tracta d’una transformació permanent que en un període de crisi encara es fa més necessària. És cert, però, que en alguns períodes la societat no ha estat al centre del discurs per a l’arquitectura, però ara no crec que ningú tingui cap dubte que és absolutament central, com, d’altra banda, ha de ser. Avui segur que tenim una major consciència, el que no vol dir necessàriament que tingui un reflex immediat a la pràctica, però si són temes que estan de forma continua sobre la taula i que importen a la gent. Després, la transformació de la realitat és més complicada, perquè els canvis requereixen més temps. Si no es teoritza, però, no es porta mai a la pràctica.
Has dit més d’una vegada que les necessitats socials canvien a un ritme brutal. Més enllà del problema d’arrel de l’accés a l’habitatge, quines creus que són les necessitats o els requeriments més punyents en relació a l’habitatge?
A.P.: Crec que s’ha de produir un canvi de mentalitat i començar a valorar que la qualitat de l’habitatge potser no està tan relacionada amb els m2 que té, sinó amb quins serveis ens ofereix. En una oferta d’un habitatge es parla sempre de la seva superfície, però pràcticament mai d’aquelles coses que ens poden millorar la vida quotidiana, per exemple, si hi ha una escola o un mercat de proximitat. Hem de començar a entendre l’habitatge des d’ aquesta perspectiva, és a dir, valorar l’habitatge per la seva capacitat de respondre a les nostres necessitats diàries, i que demès s’adapti tanmateix als nostres canvis vitals. Es a dir, puc necessitar un habitatge gran en una època vital i un altre més petit en una altra període de la meva vida. Aleshores, com potser que aquestes estructures no tinguin la capacitat de fer-se petites quan ens sobra espai? I això implica molts temes, des de la sostenibilitat –els habitatges han de consumir l’energia que necessiten i no més-, fins a temes de confort habitacional.
Altres conceptes què crec són importants en el teu sistema de treball: desregularitzar i coresponsabilitzar. Per què?
A.P.: És cert que des de fa dècades parlem de la participació ciutadana en els projectes, sobretot urbans, i en la gestió de la ciutat mateixa, però hem d’anar una mica més enllà. Es tracta de dissenyar tant infraestructures urbanes com domèstiques a les quals hi hagi permanentment una implicació ciutadana. I no únicament en el procés de projecte, sinó que d’alguna manera ens hem de fer responsables d’aquell equipament, no quedar-nos en els límits de casa nostra, l’immoble, sinó arribar al carrer i la ciutat. Utilitzo sovint un exemple de l’experiència vital de la meva àvia. Ella escombrava el carrer, jo truco a l’Ajuntament perquè vinguin a netejar-lo si està molt brut. No estic reclamant que escombrem els carrers entre tots! però si que d’alguna manera hi hagi una major apropiació de l’entorn que ens és més pròxim. A MAIO, vam dissenyar una plaça al barri de Vallcarca de Barcelona fa uns anys que buscava això. Era un espai molt conflictiu quan el vam acabar, perquè d’alguna manera era una nova forma de fer urbanisme. En comptes de presentar un espai acabat, vam dissenyar una plaça inacabada, on el que buscàvem era la participació activa ciutadana per anar definint la plaça. La participació implicava fins i tot ser conscients dels costos de les coses: quan costa un banc? de quins tipus són? Aquesta consciència del que hi ha al darrera de qualsevol elecció implica una apropiació més àmplia de l’espai. Després d’un temps, la plaça funciona sense nosaltres. L’Ajuntament va afegint elements a mida que els veïns els van demanant i hi ha pressupost. Creiem que és una manera de participació més activa. En qualsevol cas, aquests processos no impliquen mai negar la rellevància del paper del tècnic. El més important és assumir la capacitat que tenim de construcció col·lectiva de l’espai públic.
Des de la seva tesi que està interessada per la reflexió al voltant de tema de l’habitatge…
A.P.: Tot va començar quan vaig llegir un llibre del Xavier Monteys i el Pere Fuertes, Casa Collage, en acabar la carrera. M’havien ensenyat a entendre l’habitatge d’una manera molt diferent, composant volums, distribuint una bona planta… però de cop i volta allà es parlava de l’ús i es barrejaven conceptes de ciutat. Aleshores, vaig entendre que casa i ciutat no són dos àmbits diferents i que les classificacions en categories, pròpies del segle XX, no són tan clares. Amb unes fronteres molt més difoses al segle XXI, vaig pensar que aquella era un forma d’entendre l’habitatge que m’interessava molt i per això vaig començar a treballar sobre aquest tema, per explorar la seva capacitat de transformar la ciutat.
Aleshores, el que fa primer es tirar la vista endarrere i analitzar el model nord-americà d’apartament amb serveis domèstics col·lectius a Nova York a finals del segle XIX. Per què es vas fixar en aquests exemples?
A.P.: Aquests edificis americans tenien gran similitud amb tipologies habitacionals de la època dels Soviets. Em va atreure molt veure que plantes tant similars sorgissin en sistemes polítics tant diferents. Sorprenentment els espais domèstics col·lectius, com cuines o banys, sempre havien estat associats a ideologies més aviat socialistes o comunistes. Però en canvi existien també en societats clarament capitalistes. Ho vaig trobar fascinant i vaig creure interessant donar visibilitat a tota aquesta part de la història, per adonar-nos que la col·lectivitat en l’àmbit domèstic és una construcció sociocultural i com a tal pot aparèixer sota diferents paraigües ideològics.
I aquí arribem al concepte que desenvolupa al treball premiat a Harvard, la llar sense cuina, Per què diu que és una idea que te molt de simbòlica i provocadora?
A.P.: Una de les peces de les quals en general ningú en vol prescindir és la cuina, en bona part perquè te uns valor emocionals al darrera. Utilitzo la cuina com a element provocador perquè m’interessa interpel·lar la societat en general i no únicament als arquitectes. Els canvis socials mai s’assoleixen per un únic motiu, per l’acció d’una única disciplina o un poder econòmic, sinó que sempre són la suma de diferents elements. Per molt que des de l’arquitectura intentem canviar el tipus d’habitatges, sinó hi ha un canvi que vagi més enllà no es produirà cap canvi real. Es per això que utilitzo la cuina com a element provocador perquè la gent llegeixi sobre aquests temes. I funciona!. La gent s’enfada, llegeix i reflexiona. És un element provocador per començar el diàleg i només que això passi ja és una forma de conscienciar, que pot acabar en una cuina col·lectiva o en qualsevol altra cosa, però si més no és un motor de canvi.
En qualsevol cas, és una idea amb obstacles molts grans, perquè la cuina és un espai molt revaloritzat avui, amb programes de televisió, llibres, xarxes…
A.P.: Ara pensem que si cuinem nosaltres és més sa que menjar fora, perquè controlem els ingredients. En canvi, al segle XIX es considerava molt més saludable que un cuiner professional et cuinés, perquè era una persona formada capaç de triar millor els ingredients que tu. El que m’interessa és entendre com canvien els nostres valors en relació a l’habitatge, entenent que el context social i econòmic també altera aquests valors. Canvien els nostres valors i per tant també canvien les nostres cases, no des d’un punt de vista físic, sinó conceptual. És més el canvi de mentalitat que la forma física del que ens envolta.
Les singularitats de cada territori o cada societat poden jugar un paper destacat en aquests canvis. En el nostre cas com influeixen?
A.P.: Els canvis sempre són progressius, mai es fan d’un dia per a l’altre. En el tema de la col·lectivització, el que estem disposats a compartir i el que no sempre ha estat molt vinculat a les nostres necessitats. Acceptem compartir allò que millora la nostra vida quotidiana. A banda del clixé polític d’associar la col·lectivització a sistemes socialistes o comunistes també existeix un clixé econòmic: com no tenen diners accepten compartir. Això és totalment fals. Sempre poso l’exemple del carsharing. Per als meus pares seria impensable compartir un cotxe, però per a mi ho és tenir-ne un en propietat, per molts motius que van més enllà de l’econòmic. Els nostres valors van canviant i amb el tema de la cuina passa quelcom semblant. Algunes tipologies creixents a Suïssa, per exemple, estan basades en el cooperativisme on es pot trobar un cuina individual i una col·lectiva. Això vol dir que la col·lectivitat no ha de negar la individualitat. És un canvi progressiu de mentalitat en el qual hi crec.
I què és el que espera Harvard del teu treball en aquests dos anys?
A.P.: Fa anys que treballo en el grup de recerca Habitar de la Universitat Politècnica Catalunya sobre aquests temes. Seria molt simplista dir que faig recerca només sobre cuines col·lectives. En general entenc l’habitatge com un sistema format per un seguit de peces, que a més és variable i que no només depèn de l’espai, sinó també d’un seguit de factors immaterials que li donen valor. La cuina col·lectiva seria un d’aquests serveis. I aquesta manera d’entendre l’habitatge em permet també entendre la ciutat i al final determina una manera de fer arquitectura: sistèmica, que no és tancada, que facilita canviar al llarg dels anys i que possibilita una apropiació en funció de les meves necessitats. I això pot ser aplicat igual a un habitatge que a un hospital, per exemple. No és necessari construir de nou per demostrar que aquests nous conceptes són vàlids, sinó que podem aplicar-los a les preexistències. L’arquitectura va molt més enllà de l’àmbit físic, senzillament és un sistema d’organització que afecta a l’espai, però també a les idees. Ara, el reconeixement de Harvard em permetrà viatjar per visitar models similars arreu del món.
On anirà a trobar els models més interessants de col·lectivització de serveis en habitatges?
A.P.: Suïssa és exemplar perquè els sistemes participatius estan molt consolidats, així com l’habitatge difós entès com una agregació i disgregació de peces. El Japó també és molt interessant perquè s’estan enfrontant a un envelliment de la població molt acusat i miren de pal·liar-lo a través de peces col·lectives en els habitatges. I és curiós perquè el model està tenint èxit tant entre la gent gran com entre els joves. A nivell de ciutat hi ha programes a Canadà, on fa dues dècades que s’han consolidat models de cuines col·lectives per al barri, o programes més recents com el de Mèxic D.F., enfocat a la classe mitjana, que ara és de les més afectades per la crisi econòmica. Aquest grup s’ha d’incloure a les polítiques d’habitatge, perquè és un segment de la població molt gran sobre el qual la crisi ha tingut un gran impacte.
I en tota aquesta reformulació de l’habitatge, quin paper ha de tenir la tecnologia?
A.P.: És molt important, perquè tot allò que és col·lectiu a nivell d’habitatge es veu molt facilitat per Internet. De cop i volta no llencem les coses, sinó que les venem o les regalem per Internet. La reutilització dels objectes domèstics ha esdevingut un hàbit quotidià i com aquest poden haver-hi molts altres hàbits que tenen una repercussió directa en la forma en que habitem les nostres llars i que poden tenir èxit gràcies a aquesta facilitat de connectar-nos a Internet. I no estic parlant tant de domòtica aplicada al nostre habitatge, sinó del fet de com podem utilitzar la domòtica i d’altres sistemes digitals per millorar l’eficiència col·lectiva.
Els arquitectes fins ara s’han preocupat prou de l’ús dels espais que havien creat?
A.P.: L’usuari sempre ha estat l’objectiu de l’arquitectura, d’ això no hi ha dubte. El que si hi s’ha produït són períodes en els quals el factor social ha tingut més importància que no en uns altres.
Esteu treballant en algun projecte on s’apliquin els conceptes dels quals hem parlat?
A.P.: Vam acabar un bloc d’habitatges a l’Eixample de Barcelona que ha estat finalista aquest any dels Premis FAD d’Arquitectura i del qual estem molt satisfets, perquè d’alguna manera suposa un transvasament de la nostra recerca a la pràctica. És un bloc d’habitatges que està composat per habitacions més o menys regulars, qualsevol de les quals pot tenir qualsevol ús. Es a dir, la forma de la cambra no defineix que sigui la sala d’estar o un dormitori; fins i tot la cuina pot situar-se a qualsevol habitació! La gran virtut del sistema és que aquestes habitacions es poden connectar-se entre elles de forma que els habitatges creixin o decreixin en funció de les necessitats dels seus habitants. Ara s’ha definit per 22 habitatges, però pot tenir molts més o molts menys, el que suposa també adaptacions en les fórmules de lloguer, per exemple. Només tenir la potencialitat de fer aquest canvis, aquesta flexibilitat, és un valor afegit que no tots els habitatges tenen. Suposa una gran versatilitat en un mateix edifici, el que permet una major adaptació a les diferents realitats socials. Hem passat una època en la qual la majoria dels habitatges es definien amb una estructura jeràrquica que responia a tipus familiar composat per pare, mare i fills: una sala d’estar àmplia, l’habitació més gran dels pares i les més petites per als nens… en canvi el percentatge social que respon a aquest model familiar ja no és el majoritari. Cal doncs que comencem a entendre l’habitatge d’una forma més amplia, i els primers que hem de canviar, però, som nosaltres.