Els arquitectes Ibon Bilbao i Josep Bohigas són els principals catalitzadors del projecte Arquitectes de Capçalera nascut a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) de la Universitat Politècnica de Catalunya. Professors associats del Departament de Projectes Arquitectònics de l’Escola i amb una llarga trajectòria en projectes relacionats amb la millora de la vida de l’hàbitat urbà, Bilbao i Bohigas són uns entusiastes defensors d’un model d’arquitectura més proper al ciutadà.
Arquitectes de Capçalera va néixer com un projecte acadèmic amb la voluntat de solucionar problemàtiques relacionades amb l’habitatge col·lectiu, centrant-se en les necessitats dels veïns de la mateixa manera que fan els metges de capçalera amb els problemes de salut. Com sorgeix la idea de crear Arquitectes de Capçalera?
Josep Bohigas: Inicialment, Arquitectes de Capçalera és un projecte docent que s’inicia al juny de 2013 en un moment convuls a l’Escola en què els alumnes van prendre la iniciativa per reclamar uns programes docents diferents més propers a la realitat en un moment de profunda crisi. Des de l’assignatura “Habitatge i Ciutat”, vam atendre aquesta petició i vam decidir involucrar-nos i desenvolupar una proposta acadèmica que posés en contacte els futurs arquitectes amb els ciutadans. Així vam crear, a final de curs, el que nosaltres anomenem una docència alterada en la qual professors i alumnes, d’una manera voluntària, ens unim i vam idear un programa acadèmic que donava resposta a les exigències dels estudiants.
Ibon Bilbao: Nosaltres, com a professors, estàvem treballant ja en qüestions relacionades amb l’habitatge col·lectiu i vam creure que la nostra proposta de docència alterada havia d’incloure aquesta circumstància, per la qual cosa Arquitectes de Capçalera començar treballant en la relació de la ciutat i l’habitatge a tot el gradient que va des del públic al que domèstic, des del carrer al llit… sempre utilitzant l’edifici com a element complex d’estudi perquè, al seu torn, era el màxim exponent de l’habitatge col·lectiu.
Per tant, i tenint en compte que Arquitectes de Capçalera sorgeix dins d’una assignatura del tercer curs, es pot dir que aquest projecte ve a solucionar una mancança del programa acadèmic?
J.B.: Arquitectes de Capçalera neix com a conseqüència d’una manca triple: sens dubte, d’una manca acadèmica; d’una mancança que té la pròpia societat al voltant del problema de l’habitatge; i d’una manca professional en un moment de crisi tan profunda per exercir l’arquitectura. Al voltant d’aquesta triple condició, el nostre projecte intenta situar a l’alumne, al professor i al professional en un escenari diferent per a replantejar l’emergència habitacional que estem vivint.
La seva iniciativa va ser guardonada en la categoria d’Arquitectura i Urbanisme dels premis Ciutat de Barcelona de 2015 per la seva acció al barri del Raval. Són les zones deprimides el seu àmbit d’actuació?
I.B.: A nosaltres ens preocupa la gent que habita les ciutats. A l’exposició Pis Pilot, que tenia com a objectiu obrir un debat sobre l’habitatge i les necessitats socials, vam veure que la gent té dret a l’habitatge, però també té dret a la ciutat. I una ciutat té molts estrats socials i moltes problemàtiques a les quals Arquitectes de Capçalera pot donar solució. Nosaltres vam començar a treballar al Raval on hem comprovat l’existència de teixits socials més delicats, més desfavorits, que requereixen respostes immediates i on hem dut a terme funcions de mediadors en problemes d’habitatge o en edificis ocupats.
J.B.: Des d’Arquitectes de Capçalera vam fer una crida oberta als col·lectius que tinguessin problemes perquè entenguessin que, entre altres coses, els arquitectes som capaços de resoldre qüestions com aquestes urgències. Sembla que la gent no sap que l’arquitecte està format tècnica, conceptual i políticament per afrontar aquest tipus de problemes i fer arribar al ciutadà aquesta realitat era una de les primeres condicions bàsiques del funcionament del nostre projecte. Nosaltres volíem ajudar al ciutadà i que el ciutadà també ens ajudés a nosaltres a ressituar-nos dins el panorama professional tan depauperat que hem viscut en els últims anys.
En aquests tres anys de funcionament de la seva iniciativa, quina està sent la resposta dels alumnes?
I.B.: Els alumnes s’han adonat que la qüestió de l’habitatge col·lectiu era una cosa que necessitaven conèixer. De fet, fins ara el seu grau d’implicació ha estat molt elevat, ja que la manera de treballar d’Arquitectes de Capçalera ha estat molt voluntariosa, per pura motivació en el projecte i, sincerament, crec que han trobat una manera de detectar les necessitats al voltant de la ciutat i de l’habitatge col·lectiu d’una manera més directa i rigorosa. Creiem que amb aquesta iniciativa estem afegint paràmetres que abans els arquitectes no havíem tingut en compte, el que fa que els nostres alumnes treballen amb un ventall més ampli de possibilitats amb el que tenen més informació per prendre decisions.
J.B.: El focus central de l’acció d’Arquitectes de Capçalera és saber detectar a qui poses al centre de les operacions i, en el nostre cas, és indiscutible que el protagonista principal és l’usuari amb la qual cosa el projecte de l’hàbitat és un projecte que creix des del coneixement proper del ciutadà. A partir d’aquí, podrem saber en quines condicions aquest ciutadà va construint una idea de veïnat i, en última instància, una idea de ciutat. És a dir, nosaltres estem desenvolupant un procés invers a l’habitual que ha consistit en pensar, primer, la ciutat, els carrers, les places, els edificis, els pisos i, finalment, pensar en l’estància. A Arquitectes de Capçalera, ho fem al revés. Comencem amb la gent, parlant amb ella i entenent que la seva casa es construeix, precisament, des d’aquesta intimitat. Una intimitat que ens permet reconèixer quines són les associacions que acaben construint un model de ciutat. Un model que es pensa de dins cap a fora.
I com ha respost el ciutadà sobre el qual Arquitectes de Capaçalera ha actuat en el seu hàbitat, en la seva intimitat?
I.B.: La resposta ha estat diversa, perquè hem tingut casos molt diversos. Per exemple, tenim el cas de Can Seixanta, una casa-fàbrica en la qual 12 entitats estaven generant economia de proximitat i propostes socioculturals per al barri del Raval i que un fons voltor havia adquirit per construir habitatges de luxe, pel que estaven cridats a la desaparició. Nosaltres treballem amb ells per fer visible la seva situació, posar en valor la seva activitat i reivindicar la seva permanència. Hem estat capaços de contribuir a donar la volta a la situació i aconseguir que es paressin les llicències de 38 cases-fàbriques del Raval i que l’Ajuntament de Barcelona hagi adquirit Can Seixanta, evitant així la desaparició de l’activitat. Es tracta d’una acció no sobre un objecte o sobre un edifici, sinó sobre mantenir i rehabilitar les accions de les persones.
J.B.: I els patrimonis intangibles. Per a mi, aquest és un material de treball brutal. En el moment en què detectes, reconeixes i poses en relleu l’activitat o la condició més immaterial d’aquests col·lectius, al final, el que fas és també protegir la pedra. Però des de la condició més personal dels seus habitants, dels veïns.
I.B.: Un altre exemple molt diferent és el de l’edifici ocupat del carrer Lancaster, on portem a terme una sèrie de micro-projectes per a oferir-los un full de ruta perquè poguessin encarregar-se ells mateixos de la impermeabilització, substitució de baixants, recuperació d’espais, ventilació … o el cas de la gent gran que viu al Raval i que no té problemes econòmics, però que té problemes de mobilitat o que no pot baixar al carrer perquè no té ascensor. Són presoners de la seva pròpia casa per el que els oferim solucions per compartir el seu hàbitat i millores en l’accessibilitat per a facilitar-los la vida … Cada pacient té una malaltia diferent i nosaltres, amb la nostra metodologia, vam intentar atendre-la amb els instruments més adequats per a cada cas.
J.B.: Aquesta és una de les coses més emocionants del nostre projecte. Quan Arquitectes de Capçalera inicia una acció, un projecte, un taller o un curs i l’expliquem als nostres alumnes, no sabem com acabarà, perquè cada projecte obre la seva pròpia lògica, el seu propi procés. El que sí tenim és una metodologia genèrica que sabem aplicar en cada cas i comptem amb la voluntat del propi alumne, ja que entenem que no hi ha ningú millor que un estudiant d’arquitectura perquè obri portes i generi complicitats amb el veïnat. Està força és la que guia a l’estudiant, autoritzat pels professors de l’Escola, i la que fa que mai cap projecte sigui igual a l’altre.
Estem vivint un moment en què l’empoderament ciutadà ha arribat a comptar amb quotes de poder, arribant a governar en ciutats com Madrid o Barcelona. Facilita aquest escenari l’existència de projectes com Arquitectes de Capçalera?
I.B.: Evidentment. Les coses passen per molts factors i per la confluència de moltes circumstàncies. I està clar que les circumstàncies actuals ajuden i molt a aquest tipus de projectes.
J.B.: (Riu) Que BBConstrumat ens estigui entrevistant no deixa de ser significatiu i una mostra del signe dels temps. En aquest sentit, em refereixo al fet que l’escenari actual és una realitat que havia estat amagada. Per exemple, la campanya de rehabilitació Barcelona, posa’t guapa (Barcelona, posa’t maca), què feia? Construïa el visible, netejava les façanes i construïa els espais públics més endreçats que hi ha al món. Però, què passa darrere d’aquestes parets? Arquitectes de Capçalera vol fer visible aquesta realitat amagada com una part essencial del projecte.
I.B.: I amb aquesta nova manera de fer les coses et vas adonant del que està passant en aquests moments a la ciutat de Barcelona. I una d’elles és que veient qui hi ha darrere d’aquestes façanes i d’aquestes finestres, perceps qui habita els carrers i els barris. I estem comprovant com la gentrificació a barris com el Poblenou és brutal i està creixent a una velocitat increïble. I qui habita els carrers és qui ocupa l’espai públic. En aquest sentit, atendre a qui viu a casa està definint l’espai públic.
J.B.: Perquè, què és casa teva? ¿Les quatre parets que tens hipotecades? Jo diria que la teva casa és una cosa més. És també el replà de l’escala, la porteria, la placeta que hi ha davant, la parada del metro. Tot això forma part de casa teva. Per això, nosaltres diem que tot és habitatge. Per exemple, el projecte de les superilles de Barcelona és un gran projecte d’habitatge, ja que ha habilitat espais per als veïns de tal manera que ha ampliat el seu habitatge perquè aquest espai públic ha d’estar en relació directa amb la seva casa.
Donada la seva formació i experiència com a arquitectes i com a artífexs de Arquitectes de Capçalera, ens poden dir com serà llavors la ciutat del futur? I l’habitatge social?
J.B.: La ciutat del futur és exactament aquesta. El que no sabem és quin serà el futur dels ciutadans. Aquesta és la gran diferència: on poses l’accent? A la part física de la ciutat? Canviarà la ciutat? Jo crec que no. El que haurem de fer és canviar la manera d’utilitzar-la… Pel que fa a l’habitatge social, no crec que necessitem més barris expansius nous. El que hauríem de fer és repensar les Mines i els Bellvitges que tenim per donar-li un altre accent, i això té a veure amb treballar amb les persones que viuen darrere d’aquestes façanes. Amb això i amb entendre que les associacions són el motor de transformació més exigent que tenim, podrem comprendre que són els veïns els que poden reclamar, participar i coproduir una ciutat diferent.
I.B.: La sectorització, els guetos no tenen cap sentit. A les ciutats, l’equilibri es produeix perquè hi ha una barreja tan important de situacions o de titularitat de l’habitatge, per exemple. Equilibri entre habitatge públic i privat en convivència per no donar peu a la gentrificació. Aquest mix, aquest equilibri per la multiplicitat d’agents i de maneres de viure en un mateix entorn, és la solució.
I el futur dels arquitectes? D’aquests futurs arquitectes que avui són els seus alumnes?
I.B.: Amb aquesta experiència, estem descobrint que el camp de l’arquitecte s’ha ampliat moltíssim i, en aquest sentit, ens agrada dir que Arquitectes de Capçalera és una metodologia que permet preparar projectes. Perquè una cartografia adequada sobre situacions pot enunciar una demanda, un programa que determini les necessitats d’un barri, d’un conjunt d’habitatges, d’una comunitat o d’un equipament. Per tant, el pre-projecte és un camp de treball que s’obre als arquitectes. Crec que l’arquitecte ha d’estar en la fase prèvia al projecte, en el projecte, com sempre, i en el post-projecte, monitoritzant el que s’ha fet per saber més i actuar millor.
J.B.: Si parlem en termes professionals aquest pre-projecte és l’Escola d’Arquitectura, allà on prepares al futur professional. En els anys 80 es deia, crec que exageradament, que l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona era la millor del món perquè tenia una relació molt directa amb una realitat molt concreta: la reconstrucció de Barcelona a través del projecte previ dels Jocs Olímpics de 1992 i els propis Jocs, el que va donar lloc a una gran convivència entre l’Escola i la realitat. Crec que avui, després d’haver-lo abandonat, professors i alumnes volen tornar a trepitjar el carrer.
En aquest sentit, quina percepció creuen que tenen els seus col·legues de professió i els seus alumnes de la metodologia que aplica Arquitectes de Capçalera?
J.B.: Sincerament, penso que el que estem fent és d’una obvietat indiscutible. No som els primers en voler fer una arquitectura més propera al ciutadà. Ja hi ha hagut molts arquitectes que ho han fet abans que nosaltres. Hem fet un gir i posat un accent propi, sí, però en la línia d’allò que també s’han proposat en altres tantes professions.
I.B.: A Arquitectes de Capçalera, comptem amb unes eines per començar, però el resultat és imprevisible. Anem pas a pas. A cada moment, es prenen decisions que condicionen el pas següent. Per tant, nosaltres i els nostres alumnes ens estem entrenant a prendre decisions en base a una informació i determinar què és el prioritari i el secundari. Tenim una sèrie de condicionants com els mitjans i el temps, però sobretot el d’una persona que està esperant que se li doni una resposta. I això és molt important.
Ja finalment, al maig de 2017, se celebra la 20a edició de Barcelona Building Construmat. Quina opinió tenen del Saló Internacional de la Construcció de Fira de Barcelona?
I.B.: Al sector, tots hem tingut relació al saló, d’una manera o una altra. Crec que el gir que està fent és molt encertat i per a nosaltres és una gran oportunitat poder donar a conèixer al món de la professió el que estem fent, ja que participarem amb unes ponències.
J.B.: Sóc un fidel seguidor del saló i m’he arribat a apassionar amb ell… L’any 2005, al projecte APTM de Construmat (els polèmics minipisos de 30 m2), ja alertàvem de la crisi, del poc habitatge de lloguer disponible, de la pobra oferta tipològica, dels sistemes constructius obsolets… Aquest discurs el vaig poder posar damunt de la taula gràcies a BBConstrumat. I és que, en aquell moment, el saló no podia obviar la part més dura de la construcció, però també havia de generar debat i nous paradigmes. Això és una cosa que no pot perdre. El saló ha de fer entendre a un sector que està àvid de construir hàbitats millors, que sovint, això s’aconsegueix sense necessitat de construir.
Eduard Pérez Moya
93 233 21 66
eperezm@firabarcelona.com