A la decisió que pren un grup més o menys organitzat de persones d’assentar-se a un lloc geogràfic determinat i posar-s’hi a viure se’n podria dir ciutat. Les ciutats necessiten densitat, una massa crítica de gent que, per pressió, fa que passin coses. Les ciutats necessiten poder alimentar aquesta massa crítica de gent i necessiten rutes més o menys clares per a intercanviar o enriquir el que produeixen. És així com es desenvolupen les ciutats. És d’això del que viuen. Així que les ciutats, qualsevol ciutat, s’enclava sempre a algun lloc més o menys estratègic, controlant rutes, carreteres, ports, encreuaments. Protegides o definides habitualment per algun accident geogràfic: el curs d’un riu, una muntanya, etcètera. Una ciutat és sempre un límit. I els límits són sempre els llocs més interessants, els llocs on passen coses: les festes de pis s’acaben celebrant sempre als passadissos. Qualsevol ciutat en què pensem es definirà per algun d’aquests trets. Londres s’ubica a la primera franja de terreny estable possible abans de l’estuari del Tàmesi. Rotterdam o Nova York controlen ports gegantins. Atlanta, aparentment al bell mig del no-res, s’ubica controlant el que era, i probablement segueixi essent, el nus ferroviari més important de tota la Costa Est dels Estats Units: no en va el seu primer nom era Terminus: la porta de l’Oest. I etcètera. Tants etcèteres com ciutats hi hagi.
Si ens fixem en Barcelona, ciutat estesa en una franja de terreny més o menys plana definida per Collserola, el mar, el Llobregat i el Besòs, trobarem fàcilment que hi ha fluxos naturals o artificials (camins de connexió, fonamentalment) que s’integren perfectament a la trama urbana. Que poden ser traçats amb llapis sense aixecar-lo del paper ni desviar-lo ni fer cap moviment brusc, que poden ser recorreguts, per tant, d’un sol traç suau. On solen reunir-se hi ha el centre de la ciutat. I això pot igualment escalar-se. Explicar-ho aquí seria massa llarg. La versió curta passa per imprimir-se un plànol de la Ciutat Vella i adonar-se de la quantitat de fluxos naturals que es poden traçar amb el llapis gruixut d’abans exactament de la mateixa manera que a un plànol a escala urbana.
Fins i tot el replanteig de l’Eixample es fa sobre una via que pugui recórrer la ciutat de punta a punta, ininterrompudament, i que la connecti transversalment amb el territori a través de sengles ponts sobre el Llobregat i el Besòs: la Gran Via (el seu nom ho diu tot), traçada de manera precisa per a ser tangent simultàniament al Casc Antic i a la muntanya de Montjuïc. Els cursos transversals no solen interrompre’s per seguir les línies que desaigüen el pla de Barcelona. La natura va ser la gran aliada de Cerdà a l’hora de traçar el seu pla. I quan no encaixava a la trama es deformava per absorbir-la.
Alguns d’aquests carrers que recorren la geografia de Barcelona de manera continua van canviant de nom al llarg del seu traçat i això fa que ens haguem oblidat de la seva continuïtat. Quan això passa el territori es desestructura. Un exemple: el curs de la carretera de Barcelona a Tarragona, que actualment coincideix amb el traçat de la N-340, existeix com a mínim des del temps dels Romans. Mai s’ha tallat, mai s’ha perdut. Però fins una data tan propera com el primer terç del segle XIX estava abandonada, completament en desús, excepte per alguna partida militar excepcional. Era com si el camí no existís. S’usava de manera parcial, generalment per a connectar pobles amb mercats, com a rutes intercomarcals. Poc més.
La connexió Barcelona-Tarragona es feia per mar, generalment fent escala a Vilanova. Va costar segles recuperar la consciència de flux continu entre les dues ciutats.
Aquesta pèrdua de consciència sobre els fluxos continus que estructuren territoris ha estat catastròfica a la ciutat de Barcelona. No hi ha cap metro que recorri la Gran Via sencera. Es fa per trams sense altra connexió entre ells que transbordaments farragosos. No hi ha cap infraestructura important que recorri sencera la Diagonal, ni la Carretera de Madrid des del Tres Tombs fins a Esplugues, ni Pere IV. I un llarg etcètera.
Mentrestant algú es va fer la següent reflexió(1): la ciutat de Barcelona entesa en sentit ampli, per densa que sigui, només ocupa el 50% del seu territori. La resta de la geografia metropolitana, coincident amb muntanyes absorbides per la trama, cursos d’aigua i Collserola, està completament buida. Fins ara, a Europa sencera, això propiciava dos drames: el de la sobredensificació de part de les ciutats i el de la marginació i l’oblit de les zones buides. Bernard Summer, líder del grup New Order i guitarrista de Joy Division, explica que no recorda haver vist cap arbre als suburbis de Manchester on es va criar fins gairebé als deu anys d’edat. Considerem greu que algú no hagi vist mai el mar: imagineu què és no haver vist mai cap arbre. El territori buit era past de barris de barraques, de la marginació més extrema, de mons descontrolats al marge del sistema: només cal llegir, per posar un exemple, la magnífica novel·la “L’illa de ciment”, de James Graham Ballard (Ed. Minotauro) per adonar-se del que parlo. O recordar que un esdeveniment clau per a la Història com la Revolució Francesa va ser possible, precisament, per haver estat forjada en aquestes terres de ningú al marge de la ciutat, on era possible disposar grans impremtes il·legals, per exemple (com queda recollit brillantment per Philip Bloom al seu assaig “Encyclophèdie”, publicat per Anagrama).
La presa de consciència sobre el 50% buit de la ciutat arrossega la positivització d’aquests espais marginals. Ara són espais que, connectats entre ells, estructuren la ciutat. La fan respirar. N’activen els límits, n’oxigenen els ciutadans, proporcionen confort i espais lliures. A Barcelona, primer va ser Collserola. Després, el Llobregat (anomenat per Batlle i Roig com el nou Passeig de Gràcia de Barcelona). Després, la connexió entre els dos verds. I, en ràpida successió, la Diagonal Verda i, ara, el Besòs: cursos, fluxos naturals a netejar, recuperar, dignificar i connectar amb la resta de la trama urbana. Cursos que han de definir i canviar la cara de la ciutat de Barcelona.
Però això no ha acabat aquí: aquesta presa de consciència sobre el 50% buit, sobre fluxos naturals que estructuren la ciutat capaços de funcionar en malla, s’ha escalat. Hem pres consciència que això pot reduir-se de mida i entrar a la ciutat estructurada: intervencions (encara tímides) com l’Avinguda Mistral, ara plena d’arbres, o la primera Meridiana o la brillant actuació sobre el Passeig de Sant Joan, que va pujant per fases des de l’Arc de Triomf fins (espero) Travessera, renaturalitzant l’espai, recuperant, fins i tot, paviments d’herba, són indicatius que els fluxos verds estan destinats a ser el factor que estructuri la ciutat en qualsevol escala: una nova malla verda a diverses escales més sana, més pura i, com a mínim, tan urbana com el que la precedia.
(1) A mi m’ho va explicar l’Enric Batlle.