“Pocs sentiments n’hi ha que procurin a l’home consol més gran a les seves penes, més descans als seus treballs, més calma en mig de les lluites per la vida i més serenor per a l’ànim que el sentiment de la Natura. Quan aquest es posseeix amb alguna vivesa, la contemplació del camp és el més gran sedatiu per a les malalties de l’esperit. Aspirant paisatge es gaudeix un dels millors plaers de la vida.” Amb aquestes paraules Miguel de Unamuno reflexionava l’any 1897 sobre l’efecte que genera al benestar humà l’acostament a la natura. Gairebé un segle més tard i amb el mateix enfocament, el biòleg Edward O. Wilson encunya el terme “biofilia”, que literalment significa amor a la vida.
I què tindrà a veure la biofilia amb l’arquitectura i la construcció? Potser el disseny biofílic ens soni a ciència ficció, però no és una altra cosa que intentar incorporar elements de la natura als espais que habitem. Les estratègies per dur-lo a terme son múltiples: emular les formes de la natura, provocar connexions visual amb un jardí, incloure elements vegetals, jocs d’aigua o fins i tot treballar amb la llum natural i les seves combinacions de llums i ombres. Si ho pensem bé, tots aquests temes son tan antics com l’arquitectura mateixa i han estat presents al llarg de la història. Tanmateix és ara en l’època en què tot és mesurable, quan s’està calculant l’efecte real d’incorporar aquestes estratègies al benestar i la salut de les persones, començant per la disminució dels nivells de cortisol fins a la millora de la qualitat de l’aire que respirem.
El primer a relacionar plantes, qualitat de l’aire interior i benestar a l’espai de treball va ser l’investigador i biòleg indi Kamal Meattle, que a l’any 2004 va demostrar com podem obtenir un aire interior mesurable sensiblement més pur col·locant tres plantes molt comunes (la llengua de tigre, el potos i l’areca1) en punts específics d’una casa u oficina. CEO de l’empresa tecnològica Paharpur Business Centre (PBC), K. Meattle va aplicar les seves teories en un edifici de la contaminada Nova Delhi amb 20 anys d’antiguitat i de 4600 m2, on va instal·lar 1200 plantes per a 300 persones. Les investigacions reflecteixen que els treballadors pateixen un 34% menys de malalties respiratòries, 12% menys mals de caps, 52% casos menys d’irritació ocular i 9% menys d’asma. De fet, el PBC va ser el primer edifici amb classificació de platí LEED de l’Índia en la categoria d’operacions en edificis existents i és un dels pocs edificis que compleix amb les normes IAQ de qualitat de l’aire interior de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
“No pot haver-hi arquitectura sense vegetació” aquesta afirmació forma part del manifest de l’estudi d’arquitectura Selgas Cano i encara diu més: “és a la natura on es troba la bellesa més gran. El que fem amb l’arquitectura és tractar d’apropar-nos a ella, prendre prestats valors, interpretar-la. L’arquitectura que emociona ho fa per la relació que estableix amb la natura”2. Els projectes de coworking per a Second Home son representatius d’aquest ideari. Tant al Mercat de Ribeira de Lisboa (2017), com al coworking de Londres (2014) els seus usuaris treballen literalment envoltats de vegetació en un ambient gairebé d’hivernacle, que asseguren influeix positivament a la concentració i el procés creatiu.
L’acabat de ser inaugurat aeroport de Jewel Changi de Singapur, amb 1400 arbres i una cascada de 40 metres, és possible que sigui un dels edificis on la biofilia s’ha portat a major escala, un projecte de Safdie Architects que gira a voltant d’un jardí interior de cinc plantes amb senders per passejar, núvols simulats, un laberint i una torre d’observació.
Sense tanta monumentalitat, però en la mateixa línia, Moneo va convertir ja a l’any 1984 la marquesina central de l’estació d’Atocha de Madrid en un jardí tropical. D’aquesta manera l’estació original va deixar de rebre trens per acollir zones de descans, cafeteries i oficines organitzades al voltant del verd.
De fet, si seguim mirant enrere, podem detectar que, per a molts arquitectes, treballar amb la natura ha estat des de sempre un tema necessari i recurrent, abans fins i tot que es tingués consciència del terme biofilia.
Si pensem en el programa hoteler i el verd, no podem deixar de fer esment del fantàstic projecte brutalista de Fernando Higueras per a l’Hotel Las Salinas de Lanzarote. Un edifici dels anys 70 en el qual la vegetació es concep com un material de projecte més, gairebé equiparable a l’omnipresent formigó blanc. Un edifici pensat des de la relació de cada una de les habitacions amb el mar i on els elements vegetals i les jardineres formen part de la mateixa estructura, proporcionant intimitat entre habitacions, actuant com a cortines, com a teló de fons dels recorreguts funcionals, o inundant els patis de vida i color.
Un altre plantejament pioner a Espanya, aquesta vegada lligat al programa d’habitatge col·lectiu és el de la Cooperativa Espai Verd a Benimaclet, València. Una ciutat compacta enjardinada idea de l’arquitecte Antonio Cortés Ferrando que als anys 80 va fer realitat aquesta utopia ecologista repleta de jardineres, miradors, fonts, piscina, i fins i tot una muntanya de pins. Un total de 108 habitatges amb ventilació creuada i espais verds privats. Tota una oda al que avui dia en diem biofilia.
Un bon exemple d’habitatge respectuós amb el seu entorn i que entén de manera perfecta el benestar en qui l’habita la connexió amb la natura, és la casa a Lège Cap Ferret de Lacaton i Vassal, al Pays de Buch, França. Una casa que es pot explicar en dos gestos: el primer, el d’aixecar la casa del sòl per amb prou feines modificar el terreny i poder circular lliurement sota ella; i el segon, el de conservar els arbres sense talar per incorporar-los dins de l’habitatge. Un exercici, lliure d’estridències, que van fer Anne Lacaton i Jean Phillippe Vassal l’any 1988.
Sembla clar que l’arquitectura biofílica no es refereix només a la que es proclama com a tal, i que, a més, lluny de ser una tendència caduca, tot apunta a què les seves teories s’incorporaran inevitablement als dissenys futurs. En un context d’emergència climàtica i amb uns clientes cada cop més compromesos amb l’entorn, tal vegada aquesta arquitectura més connectada amb el medi natural és la que marqui el camí a seguir.
___________________________________
1. Ansevieria trifasciata (llengua de tigre), Epipremnum aureum (potos), Chrysalidocarpus o Dypsis lutescen (areca). Informació ampliada a: pbcnet.com/news/three-must-have-plants-to-keep-your-homes-air-fresh/10
2. Declaracions extretes de l’entrevista realitzda per Anatxu Zabalbeascoa a José Selgas i Lucía Cano: “La del siglo XXI es una arquitectura burocratizada” Publicada a El País Semanal el 20/10/2019: elpais.com/elpais/2019/10/14/eps/1571062008_603632.html