L’invent fonamental que estructura el funcionament de la Grècia clàssica és un concepte capaç de formalitzar una estructura de pensament, de regular una ciutat, de visualitzar el concepte de la Democràcia. De dinamitzar el funcionament del pensament humà i la seva culminació: la filosofia. Aquest invent és a l’origen del propi concepte de ciutadania.
Aquest invent és l’àgora
L’àgora primigènia no és ben bé una plaça. L’àgora primigènia és un buit. És una reserva d’espai. És un lloc fet a través de l’activitat de la gent, dels seus moviments reunint-se i conversant en grups d’extensió variable, de vegades més petits, de vegades més grans. L’àgora és capaç de formalitzar alhora un diàleg, una classe, un debat, un parlament. Una celebració. L’àgora, per tant, no és una forma (sovint és un descampat) ni una tipologia: és un lloc on passen coses, un lloc de reunió, de creació, d’intercanvi i de transferència de coneixement. És el Centre Cívic per excel·lència.
No és estrany, aleshores, que centre físic de l’espai reservat per a Barcelona Building Construmat d’enguany estigui formalitzat com un buit: el lloc on convergiran totes les mirades serà un espai cívic. Serà aquest espai citat de reunió, creació, intercanvi i transferència del coneixement. L’espai central de BBConstrumat d’aquest any serà un àgora.
El que hem entès fins ara com la crisi del sector de la construcció no ha estat ben bé una crisi sectorial. Ha estat una crisi que, centrada en el món de la construcció, ha afectat la nostra percepció de la política i de la cosa pública(1). Ha estat una crisi de la promoció privada i, més important, ha estat una crisi de la consideració que la ciutadania té del sector de la construcció.
El que no ens ha de fer oblidar que el sector de la construcció està, admetem-ho, en crisi. En una crisi que ha afectat de manera decisiva a la crisi global (tot i que no la ha provocat). En una crisi que, tot i ser evident, ha esta poc explorada. Cosa que sí farà el Construmat d’enguany.
El context
El sector de la construcció és un dels més antics de la humanitat, i és un sector que la ha definit culturalment des d’abans de l’establiment de l’ésser humà en nuclis sedentaris més o menys permanents: pensem sinó en els monuments megalítics.
I és un sector, que, per diverses causes, ha evolucionat poc des d’aleshores. Acceptem-ho: el sector de la construcció està en una crisi tan profunda que ha portat a un dèficit estructural d’eficiència d’un 50 a un 60%. Permanent(2). Les dades macroeconòmiques no menteixen. Actualment l’economia global creix un 2,8% anual. Les empreses dels sectors que han sabut renovar-se (comerç, indústria de components, entre d’altres) creixen un 3,6% anual de mitjana. El sector de la construcció, tan sols un 1%.
El sector de la construcció, doncs, necessita una reforma urgent, profunda i global.
Les causes que han retardat aquesta renovació són profundes, globals i un tant depriments: bàsicament el sector, desestructurat, obsolet i ineficient, funciona. Funciona perquè ha de funcionar. Funciona perquè és un sector necessari que proveeix la nostra civilització del seu hardware: habitatges, infraestructures, llocs de treball. Funciona i, funcionant mal que bé, maneja una quantitat ingent de diners. Astronòmica. Una quantitat de diners que dóna una inèrcia al sector importantíssima, paquidèrmica. El sistema funciona actualment seguint l’estabilitat de la bicicleta: funciona perquè està engegat, funciona perquè el seu equilibri precari el manté en funcionament en un bucle sens fi. Funciona perquè es va autoequilibrant. Però qualsevol canvi, sacsejada o petita ingerència externa pot provocar-ne la seva caiguda.
El sector està llastrat per la pròpia complexitat del seu funcionament: singularment de la seva regulació i de l’atomització i els problemes singulars que presenta l’estructura de propietat del sòl on s’assenta. La gestió d’això ha de ser fonamentalment política tan a l’hora de simplificar, agilitzar i actualitzar el marc legislatiu com, més delicat, a l’hora de gestionar la propietat del sòl i, eventualment, del que s’hi construeix o assenta.
Aquesta gran resiliència del sector, aquesta dificultat per ser mogut ha fet que aquest no s’hagi renovat encara. O no amb velocitat suficient. La presència de la tecnologia és circumstancial, motivada per una necessitat de control i adaptació a l’engròs. Globalment el sector no està renovat ni ajustat al seu enorme potencial de desenvolupament.
Però la societat, tan per la complexitat creixent de les demandes del sector com per la necessitat de que les economies globals siguin cada cop més circulars, netes i sostenibles en un panorama global on la humanitat es va desplaçant del camp a unes megalòpolis cada cop més ubiqües, potents i immanejables, demanda un canvi que no pot ser només l’enèsima adaptació que pugui fer que la bicicleta segueixi rodant: la societat demanda un canvi de paradigma.
Raons per a l’optimisme
Els sectors renovats de l’economia global (comerç, tecnologia, entre d’altres) presenten una característica esperançadora: la renovació ha estat sempre des de dins.
Tan el sector de la construcció globalment com moltes de les empreses, grans o petites, que en conformen el seu marc(3) tenen potencial suficient com per afrontar aquesta renovació per sí mateixes. Ja no diguem el que pot passar si combinen esforços intercanviant parers i intel·ligència. El potencial que les diverses empreses tenen per a renovar-se, i que moltes ja han començat a usar, és escalable: hi ha marge i voluntat política com per a convertir-lo en un factor polític tan local com global.
Atenció al procés
La clau per a renovar el sector passa per a que aquest deixi de ser finalista. Vigilar, cuidar, monitoritzar, projectar des del procés és la clau. El procés integra agents. Abarateix costos, o els optimitza, que pot venir a ser el mateix. Escurça temps i fins és més àgil i capaç de respondre millor a la demanda. El procés abasta des de la creació de qualsevol producte fins a un component o un edifici sencer. Per descomptat el procés segueix a l’obra, moment on hi ha molt a dir i a fer.
Aquest procés de transformació obliga a l’ús de la tecnologia i la consegüent formació i reciclatge dels agents implicats. El procés requereix de transparència i de voluntat de cooperació internacional, així com de molta investigació, tan per integrar verticalment empreses de mineria, tractament de materials, transport i col·locació com per al propi qüestionament de què s’ha d’usar i què no a la construcció. I, òbviament, de la introducció del reciclatge i el reús a gran escala.
L’ús del BIM, l’ús de semicomponents, l’estandartització són altres factors claus.
Sostenibilitat sense demagògies
La ineficiència porta associada la despesa, i aquesta comença a afectar seriosament el nostre medi ambient. El 50% dels residus sòlids del planeta estan provocats pel sector de la construcció, i més d’un 30% de la despesa energètica. El plantejament sostenible no pot ser cosmètic ni afrontat des de projectes concrets, sinó global, vertical i polític. La sostenibilitat del sector i dels productes i infraestructures que aquest crea són claus per a la nostra supervivència.
I no ha de ser vista com un simple additament: la sostenibilitat té un potencial de transformació enorme per al nostre entorn construït: residus que es transformen en diversos components o edificis o capes d’edificis al ritme d’una vida útil que s’hauria de voler cíclica. Reús i rehabilitació enteses en un sentit tan ampli que afecti fins i tot aquells edificis o trossos de ciutat que han de ser enderrocats i construïts de nou(4). Energies que, després de complir una funció, n’exerceixen una altra, i així fins a esgotar-se (retorns de bombes de calor que escalfen o refreden aigua, etcètera). Aigües que surten dels edificis o de les ciutats més netes del que han entrat. Eficiència que canvia l’aspecte del nostre entorn construït. Sense que la paraula sigui adaptació: millor conveniència. O simbiosi. O ressonància. La recent concessió del Premi Pritzker a RCR arquitectes pot ser entesa com un pas en aquesta direcció.
I els arquitectes?
M’he deixat pel final un dels factors de distorsió principals del funcionament del sector, i és el que atén més directament l’arquitectura i els arquitectes, una de les arts i dels factors més directament implicats en el procés: la complexitat del projecte.
Idealment hi ha un projecte per cada lloc i per cada client. I res del que s’hagi dit anteriorment afecta això. La clau radica, de nou, en el procés: en la integració en el projecte de tots els factors, des del principi, que el puguin animar. En la incorporació de les mateixes eines de gestió abans esmentades (BIM fonamentalment), en l’ús racional de la tecnologia i en un reciclatge constant.
La derivada arquitectònica passa pel debat competencial: no mantenir, sinó recuperar i ampliar. Projectar és, també, integrar tot el procés verticalment, i fins i tot fora del que els límits que marca el projecte. Els arquitectes hem de recuperar competències de planejament, gestió d’estructures, de materials, d’investigacions de components aplicades a un projecte concret. La gestió política del projecte també hauria d’ajudar, tenint en compte que la llei de contractació no permet desenvolupar un projecte i construir-lo integrat en tot el seu procés.
Punt de trobada
L’àgora és el lloc on tot això es construeix: un lloc d’intercanvi de processos, de discussions orientades que permetin que el sector de la construcció es trobi aquí i ara, s’arremangui i comenci a treballar decididament en aquest sector. El networking, les associacions d’empreses, els clústers, fins i tot, quan això sigui possible, la seva integració en un equip de projecte que pugui licitar un concurs en el mateix equip que els arquitectes, els intercanvis de parer sobre els processos d’investigació o, simplement, els debats d’intercanvi d’experiències o les demostracions de producte són el factor que conduirà el següent saló BBConstrumat.
El centre buit s’anirà emplenant constantment d’activitats, debats i conferències que permetin convertir l’esdeveniment en aquest centre de transferència de coneixement, en aquest lloc on seguir teixint aliances que tots necessitem. El resultat només pot ser positiu.
(1) De la res pública: de la república, en suma, si ens agafem a la literalitat de les paraules.
(2) Com es desprèn de la lectura atenta de dos informes diferents: l’entregat pel McKinsey Global institute fa uns dies, realitzat per vuit experts independents de sis països diferents, i un informe del World Economic Forum de finals de l’any passat realitzat amb la consultoria de 19 empreses líders del sector i 20 experts diferents provinents de tots els sectors del sector: acadèmic, consultiu, executiu i empresarial.
(3) El panorama més atomitzat que qualsevol sector tingui a l’economia global, per cert: un altre factor de desestabilització.
(4) Un exemple: l’església de Ronchamp, de Le Corbusier, pot ser entesa com una rehabilitació, o un reús, de l’església que, erigida al mateix lloc, va quedar destruïda per la Segona Guerra Mundial. L’arquitecte va construir la seva famosíssima obra amb els residus de l’anterior, sense treure ni un sol quilo de runa del solar.